Vivim una època peculiar en què la immediatesa i l’obsessió per resultats ràpids han substituït l’aprofundiment, l’estudi i el rigor. En aquest context postmodern i individualista, emergeixen figures que prometen solucions fàcils als nostres problemes complexos, gurus d’una societat que sembla haver decidit que ja no cal entendre res, només cal “fer-ho”.
Els coachs, vestits amb americana ajustada i somriure de manual, prometen “activar el teu potencial”, “alinear-te amb la teva millor versió” o “assolir els teus somnis” a cop de frases motivadores que podries trobar a una tassa de Mr. Wonderful. Quin és el problema? Que el seu discurs buida de contingut disciplines que requereixen anys d’estudi: psicologia, pedagogia, etc. Però clar, per què pagar un psicòleg si pots tenir algú que et cridi “tu pots!” durant una hora.
L’escena no millora amb els criptobros, aquesta nova tribu que barreja capitalisme salvatge, tecnoutopia i somnis de riquesa instantània. Amb vídeos que semblen espots d’un casino de Las Vegas, asseguren que invertir en criptomonedes et farà milionari en menys temps del que trigues a fer un cafè. Qui necessita entendre economia o regular els mercats, quan pots posar-ho tot en un gràfic amb línies ascendents?
La lògica de mercat ens diu que el temps és or i que aprendre, créixer o construir un camí sòlid és una pèrdua d’aquest recurs preciós. Volem dreceres: cursos en línia per “fer-te ric en 30 dies”, sessions de coaching que substitueixin teràpies profundes, inversions màgiques que anul·lin el treball constant. Tot això és molt més atractiu que reconèixer que qualsevol canvi real requereix temps, esforç i, sí, el risc de fracassar. En el fons, aquesta és una manifestació de l’individualisme postmodern: cadascú pel seu compte, reinventant-se cada matí, sense cap responsabilitat col·lectiva. Aquestes personetes et diuen que els teus problemes són culpa teva per no ser prou positiu; els criptobros et diuen que si no ets ric és perquè no “ho has vist clar”. La culpa sempre és teva. Aquesta mentalitat no només perpetua desigualtats, sinó que menysprea el coneixement especialitzat i col·lectiu, com si estudiar o col·laborar fossin sinònim de fracàs.
Potser és hora de reivindicar el valor del temps, del rigor i de la paciència. D’acceptar que el creixement personal, professional i col·lectiu no es pot reduir a fórmules màgiques. I sobretot, potser és hora de deixar de pagar fortunes a gent que et diu que pots aconseguir qualsevol cosa, mentre ells viuen de vendre’t fum. Si us plau, tornem a respectar aquells que dediquen la vida a entendre i transformar el món amb coneixement real.
El que passa és que aquesta societat no necessita coaches ni criptobros, ni tan sols psicòlegs o economistes, anem molt i molt curts de filòsofs i ens manquen molt.