No gaudeixo d’experiència directa amb els anomenats nous materials. El més a prop que hi he estat mai és mercès al Loctite, que fa uns anys va arribar per revolucionar el món de la reparologia domèstica. Quan va aparèixer al mercat, l’univers va quedar dividit per sempre més en dos grans grups de gent: el d’aquells capaços d’arreglar tot el que es pot arribar a espatllar a casa gràcies a aquesta cola miraculosa, i un altre (del qual soc soci fundador, honorífic i vitalici) compost pels inútils funcionals que s’han enganxat els dits tants cops amb el superglú que ja no tenen empremtes digitals.

Des d’aleshores se n’ha avançat molt. Per exemple, el curs passat un equip d’investigadors suecs va sintetitzar un material biodegradable, desenvolupat a partir de cèl·lules de nano-cel·lulosa i amb molts números per esdevenir una alternativa sostenible per al plàstic. Si anem una mica més enrere (tampoc gaire) trobem el grafè, extraprim, gran conductor d’electricitat i d’una duresa a prova de família política. Aquestes qualitats, juntament amb la seva elasticitat i lleugeresa, li han permès desplaçar el kevlar en la construcció d’armilles antibales. Causa furor entre la població geriàtrica: per fi els avis poden creuar els passos de vianant sense mirar i sense por, perquè amb els seus caminadors i guardapits antibomba no corren cap perill. Tenim també la súper cola sintetitzada partint de l’adhesiu utilitzat pels musclos per agafar-se a les roques, que es pot emprar, posem per cas, per subjectar pròtesis òssies o els quadres de casa, que es passen el dia caient. Ja s’imprimeixen òrgans amb bio-tinta elaborada a base de cèl·lules humanes –malgrat que actualment els usos es limiten a la producció de cartílag– o de pell per a tests dermatològics, en un parell de dècades els productes resultants podrien ser aptes per a trasplantaments: el gremi d’animals de laboratori, donants involuntaris de peces per a la recerca mèdica, ha emès una nota de premsa saludant la iniciativa.

Tot això està bé, però jo el que voldria és poder reviure, a voluntat, certs episodis de la meva vida, i m’agradaria que algú (m’encomano al Doctor Finkelstein, el científic maligne de Malson abans de Nadal, de Tim Burton) inventés la substància que m’ajudés a fer-ho. El Sèrum per repetir els dies® seria molt més interessant que la Poció per veure l’ànima de la gent© que he fet servir (sovint) amb resultats catastròfics. Perquè, com passa quan ens despullem –que perdem tota la gràcia–, observar l’esperit nu de segons quin personal és arriscat: un dia va sortir Trump a la tele i, sota els efectes del beuratge, li vaig veure tot. Puaj.