Ara fa cinc mesos, em va trucar l’Andrés Luengo, que no és que em truqui mai però si apareix sempre ho fa amb coses bones: “Segur que t’interessarà saber que Trotalibros, una editorial andorrana jove i amb un excel·lent catàleg, ha publicat el primer volum de Història d’una vida, de Konstantin Paustovski, traduït al castellà. Una delícia. Jan Arimany se n’ha enamorat en edició anglesa i n’ha encomanat la traducció de tots els sis volums.” Just començava la tardor, plovisquejava. Alguns relats de Paustovski que recordava anaven just d’això, del núvol, de la fresca, dels arbres mullats d’un racó ocult de la regió de Moscou on l’escriptor va passar bona part de la vida i que mai no vaig arribar a visitar. 
Casualitats plaents: just la mateixa setmana em va trucar la que fa més d’un quart de segle era la meva professora preferida de literatura russa (ara regenta un museu etnogràfic en una illa a mig camí entre Noruega continental i el Pol Nord), i havent sortit a la conversa el nom de Marlene Dietrich (ep, amb raó soc súper fan de les nostres converses telefòniques) em va assabentar que la cantant adorava l’estil de Paustovski i el considerava el seu escriptor preferit. L’anècdota de la trobada dels dos grans talents, de les dues estrelles, a la Unió Soviètica em va semblar curiosa. Vaig estudiar a la mateixa universitat on Paustovski (abans que jo nasqués, és clar) havia impartit classes de creació literària durant més de dues dècades, però no la coneixia. De fet, ni de tota l’extensa obra del mestre no recordava més que petits fragments, lectures obligatòries de batxillerat rus. Per recordar de què anava la Història d’una vida, vaig descarregar l’audiollibre i em vaig quedar bocabadada.
Ara em direu que és normal, que no es nomena ningú candidat al Premi Nobel de la Literatura durant quatre anys seguits sense ser un geni de la paraula. És cert, però creieu-me, el ritme de les frases del magnífic primer volum, Els anys llunyans, que he arribat a escoltar en rus i tot seguit, llegir traduït al castellà, traduït per Manuel Ángel Chica Benayas per la col·lecció de Trotalibros, m’ha fascinat irremeiablement. Llegiu-lo: no tinc eines per fer-vos sentir la manera màgica de veure les coses més senzilles que té aquest rus d’arrels ucraïneses i turques, poloneses i búlgares, que en castellà i català ens és gairebé desconegut. No sé explicar-vos les tergiversacions delicioses de la realitat que conté la seva autobiografia novel·lada, a la vegada deixant-nos una sensació irrepetible d’una època mig oblidada, de les terres llunyanes d’exquisida bellesa i duríssima història. 
Nascut a Moscou i mort a Moscou, Paustovski va passar una bona part de la seva infància i joventut a Ucraïna, d’on provenia una part de la seva família: tant els territoris russos com els ucraïnesos i els polonesos en aquell temps formaven part d’un imperi enorme, el tsar del qual una vegada va visitar l’institut on al mateix temps estudiaven dos futurs genis de la literatura russa: el mateix Paustovski i el que esdevindria l’autor del gran clàssic del segle XX, El Mestre i Margarita: Mikhaïl Bulgàkov. 
Quan llegim Els anys llunyans ens capbussem en un món perdut –o en un món que ha canviat tant que no el podríem reconèixer– que ens ajuda a tenir consciència del significat més pur de l’existència humana: ja veureu, el mateix autor en parla a les paraules introductòries del llibre. Bona lectura, amics, bon viatge a un meravellós món llunyà.