Els qui ja duem anys, en això de doblar el llom per guanyar-nos les garrofes, hem patit en nombroses ocasions (més de les que no es mereixeria ni el nostre pitjor enemic) un sopar d’empresa: ja sabeu, aquella trobada de feina on ningú t’estalvia presenciar com el teu cap de secció clou la festa ballant la conga amb la corbata lligada al cap –amb els pantalons pujats, en el millor dels casos.

Per sort, els darrers temps s’han anat imposant noves tendències que podrien liquidar per sempre unes celebracions infernals on, per norma, malbarates no menys d’una mitjana de 40 xapes a canvi d’una porció de menjar més aviat escassa, tant en termes quantitatius com qualitatius, però no menys que la corresponent dosi de vi. Cada cop sembla més comú substituir l’entaulada de la mort per un catàleg d’activitats que, se suposa, fomenten la cohesió grupal. Qualsevol cosa que no comporti viure la vetllada al costat del plasta de torn semblaria, d’entrada, més que interessant, malgrat el qual tampoc és convenient abaixar la guàrdia. Fa poc transcendia la notícia d’un grup d’executius que van marxar junts a fer un salt en paracaigudes, que hauria acabat molt millor si algun dels assistents no hagués tallat les cordes que unien l’equipament al cos del responsable de RH. O la d’uns altres que van fer un circuit de paintball: el raret del departament de compres va fer-s’ho venir bé per esmunyir un AK47 de veritat: es va quedar sol. Per no parlar dels delegats comercials d’una coneguda multinacional que van gaudir plegats d’un cap de setmana d’aventura al Montseny. A un d’ells se la van jugar amb el mapa, i li van canviar el bo per un amb una ruta d’orientació incorrecta: va aparèixer quinze dies després, al mig d’un bosc de Sòria, vestit amb pells d’animals i cobert amb sang d’una espècie no identificada. Era incapaç d’articular cap paraula, i fins que la denúncia per desaparició no va prosperar, i el van identificar, va passar unes quantes setmanes de gira amb un circ. Episodis, tots aquests, amb final més aviat dissortat, ja ho veieu. Tanmateix, ni que poguéssim parlar d’un desenllaç feliç potser ja heu intuït que mai he estat massa (gaire, gens) afeccionat a aquestes reunions, el que té més a veure amb les meves pròpies manies que amb cap defecte de ningú altre.

Sigui com sigui, enguany no me’n vaig escapar, d’un recorregut a cavall amb tothom de l’oficina, i vaig mirar de donar-li un toc diferent. Diria que me’n vaig sortir gràcies a una dosi generosa d’LSD a l’aigua dels abeuradors i al còctel de cava de benvinguda. Passats els dies, els cavalls ja estan totalment recuperats; quant als companys, comparats amb com eren abans, soc incapaç de valorar si els han quedat seqüeles.