Fa un parell de setmanes vaig tornar a veure una cosa a Facebook que em solc trobar de tant en tant. Un col·lega il·lustrador de l'Argentina utilitzava el seu mur per acomiadar-se dels seus seguidors i fans, suposant que ho fossin, perquè estava cansat d'anar darrere d'un somni que no aconseguia concretar i la conclusió era que havia decidit tancar el seu perfil. Fins aquí podríem dir que tot entrava dins dels paràmetres que estem acostumats a veure. A saber: algú es queixa, s'acomiada i, en el lapse d'un dia, rep incomptables missatges d'amics, col·legues, companys i altres etcèteres dient-li, demanant-li, gairebé pregant-li que no ho deixi. Que no abandoni la lluita i una llarga llista de bla-bla-bla, que qualsevol dels que som en una xarxa social segurament ja hem vist.
Una de les coses que no tenen gaire sentit del post de comiat del meu col·lega és que es passa gairebé tot el temps proclamant la seva visió estoica de la vida, alguna cosa que no guarda massa compatibilitat amb estar queixant-se perquè no pot complir els seus somnis; però bé, ja sabem com funciona això dels principis dels quals parlava Groucho Marx. Però el que més soroll em fa és aquesta necessitat, que segurament té més a veure amb l'ego que amb la baixa autoestima, d'avisar els altres que estàs a punt de tancar el teu perfil, perquè la primera pregunta que em ve al cap és per què hauria d'importar-li a algú. Pot ser que a part de la gent que et segueix, però dubto molt que la vida de ningú canviï perquè desaparegui el perfil d'algú en el món virtual, sigui de qui sigui.
Llavors, quina és la intenció? Perquè tots sabem, com efectivament va succeir, que no sols no va tancar el perfil, sinó que, més o menys una setmana després d'aquest post, estava fresc com una rosa com si res no hagués passat. Podria ser una estratègia de màrqueting que m'estic perdent? Pot ser. Però no ho sé... algú pot arribar a suposar que trobarà aquesta feina amb què tant somia només pel fet de posar-se, encara que no sigui de manera literal, a plorar les misèries a càmera? Evidentment, deu ser que sí, i que jo, als cinquanta anys ja, no entenc absolutament res sobre el funcionament de les xarxes socials, cosa que, d'altra banda, no m'amoïna. Però continuo pensant que aquest tipus de conductes tenen més a veure amb un ego que necessita algun tipus de ratificació, encara que sigui tan efímera com que els teus amics i la teva àvia et riguin les gràcies durant cinc minuts, que el fet real que siguis algú tan important com perquè ningú s'adoni de la teva desaparició virtual.
Al final, crec que només es tracta de continuar alimentant el soroll, més o menys banal, de la gent que només viu d'això: de fer soroll.
