L’altre dia vam assistir a la cerimònia d’ordenació del bisbe coadjutor d’Urgell i futur copríncep d’Andorra. De tres hores de durada, segur que va emocionar els més convençuts –n’hi havia força, alguns vinguts d’arreu– i també segur que va avorrir fins al badall infinit els que no hi creuen. A banda de les sensacions d’uns i altres, una primera conclusió és que poc contingut polític hi van trobar els que el buscaven. Res de res, un acte religiós i prou, sense més. A banda d’això, analitzant l’escena, un dels seus forts, no hi ha dubte, s’ha de dir que va ser un acte teatral a l’altura d’altres que es fan i es desfan, amb guió inclòs obert al públic, en un exercici de transparència poc habitual de l’Església catòlica. Alguns diran que realista i altres, fictici, però acte teatral al cap i a la fi.
Amb aquest deplegament de sotanes, va sorgir a les xarxes socials el debat habitual sobre si Andorra és un Estat laic o religiós. Vista la Constitució del 93, formalment sens dubte és laic, però dies com el de dissabte no ajuden precisament a defensar-ho, sobretot a ulls de qui no ho coneix. Es pot considerar laic l’Estat si alguns consellers generals posen d’excusa recurrent el copríncep episcopal per no aprovar una legislació sobre l’avortament, fins i tot ara que sembla que s’han decidit a fer-ho? La resposta sembla que hauria de ser que no, o almenys no del tot, ja que, si realment ho fos, ja s’hauria aprovat fa molt temps aquesta legislació.
En tot cas, aquest debat nominalista no passarà d’això i al final el que serà rellevant és si s’aprova o no aquesta reforma legal, tal com demana el PS amb insistència. Veurem si caldrà esperar que Serrano prengui el relleu de Vives.
