Enmig de la forta pressió que les tradicions anglosaxones exerceixen en el costumari d’aquí i d’arreu, el tió manté una prou bona salut en les celebracions nadalenques de la cultura catalana, compartida també per Andorra. En efecte, malgrat que el Pare Noel ha entrat amb completa naturalitat a moltes llars dels nostres pobles i ciutats, el tió s’hi manté confortablement instal·lat. He tingut ocasió de comprovar-ho com a membre del jurat del Concurs Escolar de Nadales que, des de fa trenta-cinc anys, organitza el Consell Comarcal de l’Alt Urgell. En la majoria dels treballs hi apareix el tió compartint versos amb els paisatges nevats, el raïm de Cap d’Any i el Reis d’Orient. Fer cagar el tió forma part indestriable de la manera que tenim els pirinencs de celebrar les festes de Nadal.

El tió de Nadal ocupa un lloc preeminent en els meus records d’infantesa. L’emoció d’estomacar aquell tronc màgic, amb la feliç perspectiva d’obtenir-ne regals, no s’esborra mai. Cada vegada que s’evoca, els llavis dibuixen un somriure. Les meves filles també tenen ben desats aquests records i, encara avui, quan ja tenen més de vint anys, mantenen la tradició de fer cagar el tió, amb els seus cosins, a casa dels avis. La trobada de la família davant del tronc encantat és un dels moments més esperats de l’any.

A més dels tions que es fan cagar a les cases, a la Seu d’Urgell gaudim d’un tió públic, el Tió de la Freita, un enorme tió que el vespre de la vigília de Nadal, al Parc del Cadí, rere la Catedral, es posa a disposició de tots els nens i nenes de la ciutat per tal que el colpegin i, conseqüentment, ell els obsequiï amb una bossa de regals. És una tradició que es manté viva des de fa molts de temps i que els darrers anys compta amb l’ajuda dels minairons, els éssers fantàstics que sempre demanen feina al crit de “què farem?, què direm?”. A més del Tió de la Freita, altres tions, fins a una desena, apareixen escampats en diferents indrets de la Seu des de les primeries de desembre fins a haver passat festes. Són també uns grans tions, ben engalanats, que reben les visites dels petits i les seves famílies.

La tradició del tió sorprèn les persones vingudes de fora, que ho veuen com un exotisme, una manera curiosa de celebrar Nadal. Quan els mitjans de comunicació estrangers s’hi ha referit, ho han fet amb certa sornegueria. El fet de picar un tronc a bastonades el veuen com un arcaisme encastat en el món contemporani. De ben segur que les arrels d’aquest costum s’enfonsen molt endins dels temps antics, potser prehistòrics. Al capdavall, el tió representa la fecunditat de la natura, la relació de l’home amb el seu entorn, la saviesa popular en tota la seva esplendor.

El tió és, per tant, patrimoni cultural. I, com a tal, mereix ser divulgat i protegit. El fet que sigui una tradició que es manté viva, generació rere generació, és el millor que li pot passar. Per tant, hem de sentir-nos orgullosos de ser dipositaris i alhora transmissors d’una tradició singular, d’un ritu festiu que és un petit tresor cultural compartit. Que per molts segles continuem fent cagar el tió!