El país mai havia tingut un esportista tan ambiciós ni tampoc tan exposat com Joan Verdú. Els dos podis en Copa del Món –com si això fos tan fàcil– van deixar el llistó molt alt. També les seves pròpies paraules, tan allunyades del conformisme habitual i d’allò tan dit en el món de l’esport d’aquí, “som qui som”. Potser Joan Verdú ha estat víctima de les seves pròpies expectatives, però a vegades és millor pensar en gran que no pas en petit, tot i que aquí estem més acostumats al segon que no pas al primer. Prefereixo un esportista o entrenador o un seleccionador que arrisqui que no pas un que no sigui atrevit o, com es diu en castellà, amarrategui. Anar a buscar no perdre és ja perdre de per si, és a dir, estàs més a prop de la derrota que de la victòria. Enguany, Joan Verdú ha estat aquell Verdú dels inicis, salvant molt les distàncies. Aquell Verdú dels inicis arriscava i d’allà les nombroses caigudes que va patir, tot i així, era ell en la seva pura essència. Un esquiador valent i sense complexos. Repeteixo, poc habitual per aquí, ho veiem, desgraciadament, en esports individuals i col·lectius. Des de la meva arribada al país, en recordo ben pocs de l’estil de Joan Verdú. Això sí, alguns d’ells, com Lluís Marín o Irineu Esteve van aconseguir resultats espectaculars. Potser ells dos sense tanta exposició com Joan Verdú. I ara també Gina del Rio. Ell ha triat també ser diferent, però a nivell de resultats. Ha demostrat que pot tornar a estar entre els millors, però on no ha acabat de rematar per igualar els resultats del curs anterior. Ni tampoc va poder assolir l’esperada victòria a la Copa del Món que s’havia marcat com a objectiu. I el punt negatiu ha estat la manca de regularitat i també d’haver pres més riscos. El primer insatisfet, ell.
