No es porta gaire en aquest moment això de ser fràgil. El temps que ens toca viure enalteix el vigor i la màscara. Ens movem entre immensos aparadors de triomfadors virtuals, de cossos i vides perfectes, i el que es premia és la novetat, la joventut, la riquesa i l’ostentació. Es castiga la fragilitat, el dubte, la imperfecció, la diferència. Un món que tendeix a uniformar, a repetir, a arrasar la divergència i que té per banda sonora un inacabable reguetón amb el qual, sento dir, no aconsegueixo connectar.
A vegades, però, apareixen espurnes d’esperança i de llum. La música de Billie Eilish n’és una. Vaig descobrir-la en un Saturday night Live, allà cap a 2019. Cabells tintats de verd, roba ampla i estampada, ulls immensament blaus. Una adolescent de 17 anys que primer em va encuriosir i després em va captivar. Ara ja en té 22, és una icona de la música i ha guanyat tots els premis possibles. Però continua a la fragilitat.
Em commou la seva veu i m’emocionen les seves lletres, més obscures als primers àlbums, on era una adolescent que reconeixia estar plena de dubtes: sobre el fet de créixer, d’estimar, sobre el seu cos, tenia por i ansietat, insomni. I ho explica de manera poètica, component amb una barreja de sons procedents del pop, del rock, del hip hop. Jo hi veig una mirada del món, personalitat, sinceritat i honestedat, hi haurà qui hi vegi un producte. A mi m’admira el seu talent. Va escriure la primera cançó amb 11 anys i va pujar Ocean Eyes –el seu primer hit– a YouTube als 14. No em canso d’escoltar-la.
Tampoc em canso de llegir Alice Munro, escriptora de contes canadenca que acaba de morir, tenia 92 anys. En pocs dies han marxat dos dels meus escriptors preferits: la Munro i Paul Auster. Auster el deixarem per a un altre dia, però m’agradaria parlar una mica d’Alice Munro, que també va fer de la fragilitat un dels eixos de la seva obra. Es dedicava al conte perquè deia que quan va començar a escriure tenia molta feina amb els seus fills i només podia dedicar estonetes a la literatura. “I després ja no vaig saber fer res més, el relat curt era el meu entorn natural”, ha declarat en alguna entrevista.
L’escriptura de Munro fascina per la seva nitidesa, per la precisió, per la capacitat de fer de les vides petites objecte de literatura. És l’escriptora del quotidià, dels personatges fràgils el món dels quals es pot enfonsar en qualsevol instant, de la penombra, de l’ambient a voltes asfixiant del Canadà més rural.
L’escriptura de Munro captiva perquè qualsevol de nosaltres podria ser un dels seus personatges. Però també és l’escriptora a qui la crítica va rebaixar durant molts anys qualificant-la de “dona de casa seva que escrivia” perquè escrivia sobre la gent comuna, com bibliotecàries, mestres o dones conques de l’entorn rural. Deien que als seus relats no passava res i l’animaven a escriure una novel·la per consagrar-se.
A mi m’agraden molt els contes, penso que és un gènere tremendament complicat, que només pot escriure la gent amb molt, molt talent. S’ha de ser capaç d’enganxar el lector ràpidament i a continuació condensar en poques pàgines una història. Es pot construir literatura meravellosa a partir del fet més quotidià i local. Cal saber fer-ho. I Munro en sabia molt. Com Eudora Welty o Katherine Mansfiel o Lucia Berlin.