“Un punt és allò que no té parts.” Heus aquí la primera definició del volum inaugural d’Elements, el tractat sobre matemàtica i geometria atribuït a Euclides. En rescato una altra, sobre la qual aprofundiré d’aquí a un sospir: “Una línia és una longitud sense amplària.” No us cal patir, que no m’estendré en la meva anàlisi, i no perquè no vulgui. Per fer-ho amb propietat hauria de sortir al ras, enmig d’una tempesta elèctrica, i que em caigués a sobre una descàrrega d’un gigawat que m’ajudés a desentortolligar els secrets de la creació.

Prefereixo aturar-me breument en les aplicacions quotidianes de les idees del mestre geòmetra. Recuperem la línia imaginària, recobrim-la d’una pàtina de pintura blanca i ens serveix, entre altres coses, per establir el perímetre d’un camp de tenis. En aquest esport l’existència del traçat determina on pot botar o no la pilota en funció de les normes del joc. Ara bé, si fem un bypass cap al reialme del codi de circulació la cosa canvia. Una línia contínua pintadeta al bell mig de la carretera, ja ho sabeu, delimita l’eix de la calçada i els carrils pels quals han de circular els vehicles. No és convenient confondre l’esfèric groc i un tot terreny: els podem distingir perquè un bota i és petit, i perquè l’altre pesa dos mil quilos i té quatre rodes. Si el primer travessa els límits del camp el perjudici és relatiu, mentre que si ho fa el segon ens podem deixar els adreçadors dentals penjant d’un arbre. En un camp de tenis hi ha senyores i senyors vestits de blanc que van d’un cantó a l’altre proferint crits. A la carretera, després d’un accident la gent també deixa anar esglais, però per motius diferents.

Quan condueixo pel Principat (també em passa quan vaig pel món mundial, però això són figues d’una altra columna) i una moto envaeix el sentit contrari, passant-se la línia contínua pel forro, busco refugi en les definicions dels Elements com ho faria en els passatges de la Bíblia. Profereixo malediccions arcanes quan un cotxe ignora els senyals per cedir el pas: a saber, aquells isòsceles (“Un triangle que té només dos costats iguals”) pintats sobre el ferm o situats cap per avall als senyals verticals. Un triangle a la secció de percussió d’una orquestra, tot i tenir la mateixa forma, té un so molt més melòdic que el cruixit dels xassís de dos cotxes impactant l’un contra l’altre. Agafeu la Simfonia núm. 4 de Brahms i compareu.

Se m’està acabant el saldo i no he pogut dir res dels octàgons vermells amb les lletres STOP impreses a sobre. Però em quedo tranquil, perquè estic segur que algú us n’ha parlat, de tot plegat, o ho farà en el futur. Un monitor d’autoescola o una agent de policia, posem per cas. Euclides, xaval, com moles.