Els tràgics aiguats que acaben de patir diversos municipis de València ens posen els humans davant del mirall de la nostra pròpia fragilitat. La força desbocada de la natura s’ha cobrat la vida de més de dues-centes persones, ciutadans com nosaltres: homes, dones i criatures que, tot d’un plegat, van perdre el seu futur. Probablement, moltes d’aquelles vides s’haurien pogut salvar amb unes mesures de prevenció més eficaces. Algú que havia de tenir el cap clar per prendre decisions clau, tenia la testa emboirada pel relativisme que impera en la nostra societat i, per extensió, en la classe política que ens governa. “No n’hi ha per a tant!”, devien pensar. Les conseqüències d’aquesta manera de fer ja les coneixem, per desgràcia.
Cada vegada que es produeixen inundacions en qualsevol part del món, em venen a la memòria els aiguats del 7 i el 8 de novembre de 1982 al Pirineu. Suposo que els deu passar quelcom de semblant a tots el qui van viure de prop aquell episodi de la nostra història més recent. En aquesta part de la serralada, el Segre i el Valira i tots els seus afluents es van desbordar en diferents trams i indrets, van caure ponts i es van fer malbé moltes altres infraestructures. I, lamentablement, també hi va haver morts, el dany que costa més de pair, perquè és irreparable i colpeja el cor de familiars i amics. Quaranta-dos anys després, aquells aiguats són molt presents.
Fa pocs dies comentàvem amb un urgellenc, de trajectòria professional lligada a l’aigua del Segre, que un altre aiguat similar a aquell de 1982 no deu estar gaire lluny en el temps. A les nostres valls, les grans avingudes tenen una cadència mitjana de cinquanta anys, si fa no fa. Tots plegats hem de ser conscients que el risc hi és, és real. Estem preparats? És evident que les actuacions efectuades a les lleres dels rius de resultes de les inundacions de 1982 es van fer amb la mirada posada en una futura repetició de la gran riuada. Així per exemple, la canalització del Segre entre el pont d’Alàs i el pont de la Palanca de la Seu suportaria un aiguat i mig com el d’aleshores. És a dir, la llera del riu seria capaç de contenir una avinguda de 1.200 metres cúbics d’aigua per segon, un 50 per cent més que els 800 metres cúbics que van arribar a baixar el 1982. Ara el debat és si cal arrencar tota la vegetació d’arbres i arbustos que han crescut al llit del riu per tal que l’aigua que baixi no trobi obstacles, o bé si cal mantenir-la –si més no, en part– justament perquè en freni la força i la velocitat. Deixem-ho en mans dels experts, dels veritables experts, no pas de suposats “experts” com els que han proliferat aquests dies arran de les inundacions de València.
Pel que fa a Andorra, l’actual canalització del Valira hauria de poder resistir també una crescuda fora mida del riu. Tant de bo. El país ha d’estar preparat davant de qualsevol situació meteorològica adversa, perquè s’hi juga la seguretat de la població, que no és pas poca cosa. Estem avisats que el canvi climàtic portarà aparellada la proliferació de fenòmens cada vegada més extrems. De fet, ja ens hi estem trobant. Per tant, no fora estrany que unes hipotètiques futures riuades al Pirineu fossin més greus que les esdevingudes el novembre de 1982. Dins de la gravetat de la situació, tenim la sort de comptar actualment amb unes eines de previsió meteorològica molt més fiables que les de fa mig segle i, en conseqüència, els avisos d’emergència poden tenir una eficàcia molt alta. De la mateixa manera, també els equips d’actuació immediata estan més capacitats per intervenir eficaçment davant dels efectes d’un eventual aiguat. Hem d’estar preparats.