Fa poc vaig tenir l’oportunitat de viatjar fins a Bilbao i visitar la principal exposició de la temporada del museu Guggenheim, la dedicada a la pintora sueca Hilma Af Klint. Els amics que hi vam anar vam gaudir d’una obra que, oculta durant molt de temps, ha experimentat un reconeixement creixent des de la seva recuperació als anys vuitanta. Hilma Af Klint va desenvolupar la seva activitat a principis del segle XX, fins al 1944, any de la seva mort. La seva recuperació passa per situar-la com a certa precursora de la pintura abstracta, abstracció plenament observable en procés i evolució de la seva pintura.

L’exposició d’enguany té, entre les seves virtuts, situar obres dels inicis i de la vocació de Klint pel dibuix i la pintura botàniques o zoològiques, és a dir, per la il·lustració científica. Al seu camí troba, però, la teosofia, moviment religiós cèlebre en aquells anys que es volia un sincretisme entre matèria i esperit, entre ciència i religió. En aquell encreuament la pintura de Klint troba un camí que la du a poc a poc a perdre la figuració i derivar cap a la geometria. És interessant comprovar com en aquesta deriva les imatges visionàries de la pintora sueca s’avancen a imatges que avui ens són del tot familiars gràcies a l’art i l’imaginari digital, però que aleshores trobaven la seva inèdita manifestació en l’oli i el llenç. I és en aquest procés d’abstracció que es troba amb la resta de contribuents ben coneguts de la història de l’art, com Vassili Kandinsky. 

A propòsit del celebèrrim pintor rus, una amiga de les que m’acompanyaven, versada verament en la matèria, m’assenyalava que la principal diferència entre l’un i l’altre va raure en el seu objectiu. Mentre el rus, com a bon avantguardista, disputava per un lloc en la història i ho feia de manera conscient, la sueca advocava per la via de l’ocultisme i de l’ascens a l’esperit que havia trobat en la teosofia i l’antroposofia, entre Helena Blavatsky i Rudolf Steiner. És a dir, que Klint va optar per l’esoterisme, mentre que Kandinsky ho feia per l’avantguarda –no és casualitat que apostés per una forma de manifest, mostra n’és De l’espiritual en l’art–. I el camí de l’esoterisme, hom ho sap, per la seva pròpia natura es troba més amagat i requereix iniciació.

Potser exposar-se a les obres de Hilma Af Klint arriba a ser iniciàtic. Però potser exposar-s’hi requereix una sacralitat prèvia del lloc que els grans museus i, en general, els llocs de culte, perden minut a minut, transformats pel culte al lloc. I és que després de tornar a passejar entre les oclusives parets d’acer de Richard Serra, després de contemplar mil rostres, sentir mil veus barrejades en les ressonàncies de les sales i la plaça central, pujar i baixar com a passejant solitari entre l’abaltiment i l’empatx, entre la badoqueria i comentarisme, els vells i els nous costums dels consumidors: en aquell maremàgnum de cap de setmana festiu vaig perdre el camí dels arbres, i poca memòria em resta dels arbres del coneixement que Klint emplena de geometria i simbolisme. No sé, potser em faig gran.