Despenalitzar l’avortament sense cobertura sanitària és seguir penalitzant. Un cop més el Govern ha decidit “negociar” amb el Bisbat la despenalització i ha decidit NO garantir el dret de l’avortament a les dones que vivim a Andorra.
En primer lloc, aquesta “negociació” deixa en evidència la paradoxa que un dret fonamental de les dones hagi de ser objecte de mercadeig amb una institució religiosa. En segon lloc, aquesta proposta, que no inclou ni la legalització dins del territori ni la cobertura sanitària universal, reflecteix que es tracta d’una maniobra per mantenir l'statu quo i evitar sancions o crítiques per part de la comunitat internacional ara que està en joc l'acord d'associació amb la Unió Europea (UE).
L’avortament no és una concessió, és un dret fonamental reconegut per les Nacions Unides i per organismes internacionals de drets humans. Negar-ne l'accés dins del territori, forçar les dones a desplaçar-se fora d’Andorra per avortar i limitar-ne la cobertura sanitària és discriminatori i una mostra de la manca de compromís amb els drets reproductius. L’avortament és una qüestió de salut pública i ha de ser accessible de manera segura i gratuïta.
El cap de l’executiu assegurava fa uns dies a la televisió pública espanyola que s’acompanyarà les dones en el procés. Ens preguntem com es farà perquè de nou insistim que el Servei Integral d'Atenció a la Dona (SIAD) no funciona. No és accessible, ni efectiu, ni resolutiu per garantir un acompanyament real.
Encara avui hem de llegir i escoltar discursos obsolets que no només evidencien una preocupant manca de rigor i esperit crític, sinó que també reflecteixen un intent deliberat de perpetuar la desinformació i valors ancorats en el passat. Arguments superficials, fonamentats en prejudicis i no en dades objectives, s’utilitzen de manera recurrent per justificar la vulneració sistemàtica dels drets de les dones.
L’argument del dèficit econòmic de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS) per limitar la hipotètica garantia d’accés al dret a l’avortament és una reducció simplista de la qüestió i, en essència, profundament moral i classista. Es vol fer una distinció entre l’avortament acceptable i el que no ho és, quan en realitat tots els avortaments responen a una necessitat legítima. Garantir l’accés a l’avortament no faria fallida a la CASS i afirmar el contrari és alarmisme populista. Amb les dades fàcilment ho podem comprovar. Partim de les 142 dones d’Andorra que van avortar al sistema sanitari català el 2023. Si la majoria ho va fer amb un avortament farmacològic (costant uns 300 euros cadascun), això suposa una despesa d’uns 30.000 euros. Si la resta ho va fer amb un procediment quirúrgic (d’un cost aproximat de 1.000 euros), la despesa total seria d’uns 72.000 euros.
El sistema actual castiga la pobresa i perpetua una doble moral: les dones amb recursos poden pagar un avortament a fora; les dones sense recursos queden desemparades. I això és intolerable. La CASS es basa en un sistema solidari que acompanya les persones en moments de vulnerabilitat. No té sentit que, quan es parla d’avortament, aquest principi de solidaritat desaparegui i es posi el focus en la despesa econòmica. ¿Per què sempre es qüestiona el cost de garantir drets bàsics a les persones més vulnerables, però mai es parla de despeses supèrflues o de mala gestió?
Finalment, i com a cirereta del pastís, al ja conegut “l’avortament acabarà amb el Coprincipat” (un argument que ja no serveix si només es despenalitza i no es legalitza), ara hi sumem un vell conegut en altres àmbits: provocarà “una major càrrega fiscal”. Són aquests els arguments per continuar vulnerant sistemàticament els drets fonamentals de les dones? Fins quan es mantindrà aquest debat basat en discursos tan encarcarats? I, de debò, que 72.000 euros anuals posaran en risc la sostenibilitat de la CASS?