“A tu no t’agraden els gossos”, m’informa algú. Sense coneixement de causa. Al meu passat infantil també hi ha tendres històries d’animalons. Gats, vedellets i conillets, gallines –algun gall malparit que es posava xulito i va acabar a la cassola– i un ase que no tenia gens de ximple. I gossos, és clar, incloent-hi el conegut drama de llàgrimes quan un conductor li va passar per sobre sense contemplacions (ara, d’aquí a dir que és com si hagués mort algú de la família... seria cosa de fer-s’ho mirar). Així que sí, a mi també m’encanten. Figues d’una altra figuera i fins i tot d’un altre hort sou vosaltres, els amos que deixeu el gos tot el punyeter dia bordant al balcó i marxeu. Au! fest-te fotre si treballes a casa. He dit tot el dia? I tota la nit si escau: vosaltres de festeta i el gos trencant la paciència de les menopàusiques amb problemes per agafar el son. Vosaltres no m’agradeu gens ni mica, ni un pèl. Com els amos dels gossos que els deixen pixar sigui en una font pública sigui a la catifa d’entrada a casa meva: tres n’he hagut de llençar ja. I com que m’he queixat, tens la santa barra de no tornar-me l’hola a l’ascensor. Doncs ara, per descomptat, que sàpigues que vinc a netejar-me els peus enfangats a la teva, amo del gos amb pixera descontrolada.
A aquestes altures de la vida cal continuar perdent energia en batalles tan miserables? Cada dia admiro més la generació dels avis, la tieta que va morir fa poc amb 96 anys, gent que a penes van tenir oportunitat d’aprendre a llegir, signar i fer els comptes de casa. Però feien gala d’una educació tan exquisida.
