Em faré servir com a exemple conegut per als qui em llegiu perquè  sigui més fàcil d’entendre el que explicaré. Imagineu-vos que, o bé durant la carrera o ara que ja he acabat, començo a robar contingut d’altres artistes cercant per xarxes socials. Em fixo en les notes que toquen els guitarristes que es graven fent solos, els transcric, és a dir, els repeteixo i em dedico a escriure llibres de partitures basades en la feina d’aquests intèrprets i tot plegat sense donar-los cap mena de crèdit. 
Fa lleig, oi? Això és el que pensen músics com Danny Sapko, baixista i creador de contingut britànic nascut a Bradford. Ell, entre d’altres artistes, s’ha dedicat a destapar les males pràctiques d’un farsant anomenat Giacomo Turra. Si intercanviem els nostres noms, tenim el Cluedo resolt. 
Turra es dedica a replicar contingut d’altres guitarristes atribuint-se’l pel fet de no citar-los. També se l’acusa de transcriure partitures per fer llibres amb material aliè per poder treure’n rèdit. L’italià prova de defensar-se argumentant que intenta donar crèdit a tothom amb qui “col·labora” fent transcripcions en vídeo. Si més no, és sospitós que diversos dels seus vídeos ja no estan disponibles a les seves xarxes: material plagiat. 
Durant la pandèmia va viure un gran ascens en la seva carrera musical i un cop acabat el confinament, va participar en esdeveniments musicals variats, a més de treure alguns temes propis –en principi–. Ara és un dels menyspreats, fins i tot per qui us escriu. Al Taller de Músics ens ensenyaven a transcriure solos per exposar-los als exàmens. Abans de tocar havíem de presentar allò que anàvem a exposar per costum ètic de fer mencions. Turra no és l’únic lladre en l’àmbit de la música, tot i que gràcies a la labor de Sapko i els que ens fem ressò del cas, s’ho pensaran dues vegades abans.
Extrapolem-ho a la política! Llegint premsa, em vaig trobar amb una notícia tèrbola en termes ètics. Per fer-ne un resum, el Comú d’Escaldes-Engordany va engegar un projecte de participació ciutadana per optimitzar i dinamitzar espais de la zona D’Engolasters. La més sincera enhorabona a Daniel Bautista i Maeva Boubis, primer i segon premi del concurs, guanyadors de 2.500 euros i 1.500 euros respectivament. Penso que una casa de colònies en aquesta zona de la nostra parròquia és un projecte bestial per oferir coneixement sobre la natura als joves assistents. Parlem del tercer projecte premiat.
Íngrid Llevet n’és la guanyadora amb una recompensa de mil euros. És com a mínim tèrbol; es tracta d’un càrrec de confiança amb funció de tècnic de promoció econòmica. El jurat, format per membres de la corporació política i personal de FEDA, a priori no tenia coneixement de l’autoria dels projectes. És molta casualitat que de 15 projectes, un pertanyi a algú estretament relacionat amb la corporació política. Per no cridar massa l’atenció, atorguem-li el tercer premi, que així ningú s’hi fixarà massa. 
Durant quatre anys com a conseller, no vaig tocar mai en cap festa ni acte públic, ni sol ni amb cap projecte meu. Només vaig acompanyar Enric Bartomeu, que presentava el seu disc a l’escenari de Colors de Música a la plaça Coprínceps. No compto les sessions de jam del festival de jazz perquè eren obertes, i com que no es cobrava, a la corporació de l’època ja li anava bé tenir al discapacitat vestit d’americana tocant amb la gent que s’hi acostava per tenir la representació política coberta.
Nepotisme, deien. Podrien acusar-nos d’això. Em va semblar lògic, i malgrat que la gent del barri em preguntava per què no tocava mai, vaig defensar el meu posicionament de mantenir-me al marge dels escenaris de la nostra parròquia perquè ho creia més adient i correcte. 
La majoria ha oblidat les crítiques contra aquests mateixos hàbits duts a terme per governs d’altres colors polítics? O és que “som tots iguals i uns més iguals que altres” com deia George Orwell? Aquests són els meus referents ètics.