El Pere Rossa Naudi, de Cal Mangautxa, i el Pere Torres Casal, de Cal Toni del Forn, antics cònsols de la parròquia de Canillo, ens van deixar entre els mesos de gener i juny d’aquest any. Eren coneguts com el Peret de Mangautxa i el Peret de Toni.
El taxista Pere Rossa va ser cònsol major en diferents moments. Per primera vegada ho fou durant els anys 1970 i 1971, amb en Pere Naudi Font de Casa Batista com a cònsol menor. Tornà a ser cònsol entre els anys 1976 i 1977, acompanyat precisament pel Peret de Toni com a cònsol menor. Continuà com a cònsol els anys 1978 i 1979, acompanyat com a cònsol menor de Miquel Naudi Clop, de Cal Marsal de Peretol. Aquest darrer passa a ser el cònsol menor més antic en vida. Com a cònsol major en vida més antic ara hi ha en Xavier Jordana.
Pere Torres fou cònsol menor, com ja hem dit, entre els anys 1976 i 1977 acompanyant el cònsol major Pere Rossa. Tornà a ser cònsol menor els anys 1980 i 1983, fent costat al cònsol major Antoni Casal Mandicó, de Cal Mas del Cortal. Curiosament, cap dels dos Perets fou conseller general.
El Peret de Mangautxa i el Peret de Toni fins aquest any eren els cònsols vius amb més anys. La casualitat ha volgut que també marxessin junts amb pocs mesos de diferència. El Pere Rossa va morir amb 93 anys el passat 30 de juny i el Pere Torres amb 100 ens deixà el passat 2 de febrer. Diuen que a Canillo les persones viuen molts anys i ells en són un bon exemple. No deixa de ser extraordinari que els dos cònsols continuessin vius després de quasi 50 anys, i aquest fet em produïa molta emoció quan me’ls trobava.
Quan ells van ser cònsols es presentaven en una llista electoral formada per un grup de persones afins o contràries a uns projectes (en aquells temps encara no hi havia partits polítics a Andorra). Els electors podien votar persones de llistes diferents, el que es coneixia com a llistes obertes, i que algunes persones avui encara troben a faltar. Els cònsols eren escollits per votació a principis de gener pels consellers de Comú que havien estat elegits, perquè no hi havia uns candidats a cònsols durant les eleccions. Normalment el càrrec de cònsol tenia una durada de dos anys, ja que al cap de dos anys es tornaven a convocar eleccions per escollir la meitat del Consell de Comú per acompanyar els que es quedaven de l’anterior mandat. Aleshores es podien escollir uns nous cònsols i els cònsols sortints passaven a ser consellers, perquè havien d’estar quatre anys al Comú. De forma excepcional, tant el Pere Rossa com el Pere Torres van ser cònsols durant quatre anys. Els càrrecs comunals no eren remunerats i només se’ls pagaven les despeses ocasionades en l’exercici del seu càrrec. Com ha canviat la política en pocs anys...
Els cònsols de la dècada dels 70 van haver de front a una modernització dels serveis bàsics de la parròquia, com podien ser la millora de les vies de comunicació locals i dels carrers o la creació de xarxes d’aigua potable i de clavegueram. Van haver de fer front al ràpid creixement de la població, tant pel que fa als residents fixos com als secundaris. Treballaren per l’ampliació dels dominis esquiables i en la regulació dels projectes urbanístics. Els Perets van governar la parròquia de Canillo en els moments d’una Andorra canviant, de creixement trepidant i amb la reforma de les institucions com a rerefons.
Molts vam poder gaudir i aprendre dels seus coneixements i experiències sobre la política i la forma de viure d’aquella Andorra que vivia de l’agricultura, la ramaderia i el contraban. Algunes de les seves aportacions orals sobre la història de la parròquia han quedat enregistrades ja sigui en gravacions audiovisuals o en notes escrites. Per a mi i per a molts altres, van ser uns assessors de luxe pel que fa al coneixement de la historia de la parròquia de Canillo i d’Andorra. Van marxar i amb ells una part de la història de Canillo. Ni que sigui a títol pòstum, els vull donar les gràcies pel suport i l’ajuda que sempre amablement i de forma altruista ens van donar. Gràcies a ells jo he après moltes coses sobre la parròquia de Canillo i m’han ajudat a conèixer-la millor, a valorar-la i a estimar-la. Us trobo a faltar però sapigueu que el vostre llegat com a cònsols i canillencs perdurarà per sempre més.