Les vaques sempre hi són. El prat canvia de color mentre van menjant herba. Ens agrada posar-li nom a alguna d’elles. També veiem cavalls. Arribem a l’escola. Al costat també hi ha una granja i veiem com els tractors porten la palla. Ell s’inventa que té una granja i que treballa cada dia i m’explica que celebra els aniversaris de totes les vaques amb un pastís d’herba amb xocolata. Aleshores quan arribem a casa juguem a la granja de Playmobil, en ella hi viuen també les girafes de l’arca de Noe. I posa palla al tractor. Playmobil (encara no soc tant de Lego) ens ofereix un ample ventall per jugar a allò que volem ser, allò en el que volem convertir-nos. N’hi ha de bombers, de policia, de metges, d’astronautes, de ciclistes, de pilots... Tu tries. Després hi ha la part de la història, on les piràmides d’Egipte o el vaixell, el circ i els legionaris romans serveixen per descobrir civilitzacions antigues que després et faran connectar amb l’Astèrix i Obèlix. Són joguines també per a grans. Per què?, a qui no li agrada posar les gallines al galliner, i els porcs al corral, o tots els animals a cobert abans no vingui el diluvi? Amb els playmòbils la vida quotidiana i avorrida s’ensucra d’una imaginació interminable que nosaltres dirigim, expliquem. Les batalles de gladiadors acaben amb ambulàncies que van cap a l’hospital, perquè no volem que morin. I sortim del plàstic i tornem al carrer i no ens expliquem molts successos. I em pregunto si els assassins i violadors també van tenir els seus playmòbils. I com jugaven? Em pregunto si ells també apreciaven i valoraven el canvi de color de l’herba dels prats. I quan i per què van deixar de fer-ho?
