Llegia fa uns dies un retall de premsa, de fa anys, sobre un transportista que havia perdut un braç i no pas per descuit, sinó a causa d’un accident: li havia quedat seccionat per un vidre de la furgoneta que conduïa després que s’estimbés. Entre la topada i el rescat el membre va anar a parar a una sèquia, i quan el van trobar estava tan brut i feia tanta mania que no s’hi havien atansat ni les mosques verdes.
Gràcies al fet que la despulla havia estat recuperada amb rapidesa, passades deu hores de l’incident ja tornava a ser a lloc. Però, probablement com a conseqüència d’una neteja deficient, s’havia infectat. Seguint la meva tendència natural a establir analogies gratuïtes –en la meva infantesa, on la resta de mortals veien una xarxa de porteria jo contemplava la teranyina d’una aranya gegant que menjava nens petits–, vaig concloure que la dona que s’allitava amb mon pare abans del divorci bé podia ser la infecció al seu matrimoni amb la mare. L’equip mèdic es va veure forçat a tallar de nou l’extremitat fins que hi hagués ocasió de tornar a empeltar-la –amb aquesta idea in mente els facultatius van empalmar el membre amb la femoral del jove, a l’esquerra d’allà a on la pebrotera perd el seu nom, al mateix hemisferi al qual pertanyia originàriament (qui sap si donat el cas que s’hagués trasplantat al cantó dret el procés no hauria donat resultat –tot i que em consta que més d’un s’ha passat d’un partit comunista a un de centredreta i viu comparativament millor que abans del canvi)–. Nou dies després de conviure amb l’apèndix en una localització més aviat atípica, li va ser restituït a on tocava. Malgrat que hi ha relacions que mai arriben a recuperar-se, i si ho fan són sempre tributàries del trauma que va interrompre-les, en el nostre cas sembla que el vincle psicocorporal estava com sortit de fàbrica: passat tot just un mes de l’episodi l’home havia aconseguit recuperar un grau acceptable de mobilitat al colze. Arribats a aquest punt, potser hi haurà qui es demani d’on em ve a mi l’interès per la traumatologia. Res a veure amb la fractura entre els meus progenitors: ni el metge que li va salvar el braç al nostre protagonista hauria restaurat els seus vincles –devien caure a una sèquia bruta.
Deu ser que, amb això d’anar fent anys, començo a trobar a faltar els qui he estimat i ja no hi són per motius diversos. De molts d’ells només ens en queden records, i fa temps que en duc alguns cosits al pit, acoblats al meu sistema cardiovascular per mantenir-los vius. Des que vaig llegir la notícia que miro de parlar amb un especialista en amputacions, a veure si em pot explicar com retornar tothom que enyoro al lloc que va habitar en algun moment.
