El cap de setmana de la Fira d’Andorra, jo hi havia de pujar igualment per veure un amic. Com faig sovint quan em desplaço fins a «la capital», vaig agafar el bus. Més que res, ho faig perquè em desagrada haver de patir per l’aparcament. Efectivament, el gran taxi groc em va deixar just davant de la Fira a la pujada, i em va tornar a recollir allà mateix a la baixada. Va ser un servei molt eficient, cal dir-ho, i no vaig haver de pensar per a res en com col·locar el vehicle. No va ser així per als centenars de conductors que volien entrar a l’aparcament que reemplaça l’antiga estació d’autobusos, que havien de fer cua al mig de la rotonda per accedir-hi −just a l’hora punta del dissabte de la baixada cap a la frontera. Convindreu amb mi que és ben curiós que la millor manera d’accedir a una fira on s’exposen vehicles és, justament, anar-hi sense vehicle.

Una vegada a dintre, vam sacrificar la tradició i vam fer un tomb pel sector bancari: estands (en plural) dedicats a l’acord amb la Unió Europea, un banc igualment modern i virtual, i un taller on exposaven peces de bicicleta. Aquest últim va ser interessant, sens dubte, però al meu entendre no acabava de quadrar amb la temàtica més aviat futurista que dominava en aquell espai del recinte.

També vam treure el cap pel sector destinat als vehicles. Què voleu que us digui, tota aquesta part va pecar una mica –i és tan sols una opinió plenament subjectiva– de poc sentit pràctic. Els preus que s’anunciaven queien dins de tres categories. Hi havia els cotxes que denotaven aspiracions socials, amb preus que rondaven les sis xifres. Aquests es troben clarament fora de l’abast del comú dels mortals. 

Hi havia els vehicles tímids, que a penes gosaven confessar el seu preu. Aquests s’anunciaven tan sols a través de les quotes mensuals que s’haurien d’abonar. És com si et volguessin murmurar a cau d’orella: “Si realment has de preguntar pel meu preu, és que no et pots permetre el luxe de comprar-me trinco-trinco”. Tampoc es tractava de vehicles de gaire alta gamma, per cert, sinó de vehicles elèctrics de construcció relativament senzilleta als meus ulls. A menys que els vehicles elèctrics s’hagin de considerar de gamma alta tan sols per la seva motorització?

Finalment, hi havia els vehicles que anaven retolats amb descompte. Digueu-me cínic, però un cotxe que d’entrada, sense cap negociació prèvia, promet un descompte de 7.000 euros havia de partir d’una tarifa inicial molt elevada. Potser el seu preu d’entrada és excessiu? En tot cas, serà una quantitat de diners que ningú –o gairebé– acabarà pagant.

Allò que vaig trobar molt a faltar van ser més vehicles pràctics, tant per a industrials com per a particulars. Vehicles que la gent realment necessita per fer els seus desplaçaments i resoldre els problemes de transport de la vida quotidiana. D’haver-hi estat, estic segur que les vendes durant la Fira haurien pogut augmentar considerablement. En tot cas, ho trobo una curiosa inversió respecte a allò que havia estat la Fira en els seus orígens: un lloc per comprar i vendre les bèsties que les cases necessitaven per anar tirant l’economia precària dels segles passats. No oblidem, si us plau, d’on hem vingut. Ni tan sols quan ens envoltem d’uns quants metres quadrats de cromats i pintures metal·litzades que brillen sota la llum dels projectors damunt d’una catifa vermella.

Novament a l’exterior, l’exposició de Citroën Traction Avant. Això ja és més del meu gust. Fins i tot em vaig poder esplaiar sobre les llandes amb dimensions mil·limètriques que aquests vehicles van dur durant una temporada. Com altres, trobo que és un model que aplicava solucions d’enginyeria bastant avançades per la seva època. També us he de dir, però, que no puc veure un Traction sense pensar en aquell incident del 28 de setembre de l’any 1943, quan certs elements de la Gestapo es van permetre segrestar diverses persones en territori andorrà, des del volant d’un Traction. En fi, cadascú té les seves dèries, i jo les meves.