El passat 8 de febrer el cor de molts es va encongir amb la pèrdua del meu tiet, l’Octavi Canut. Per a la família, els amics i tots els qui vam tenir la sort de conèixer-lo, la seva absència deixa un buit immens. Però si alguna cosa el definia era la seva llum, el seu esperit rialler i la seva manera de fer sentir tothom ben acollit.
Des de ben petit, l’Octavi ja era un nen alegre, d’aquells que encomanen energia. Els seus cabells rossos, de fil d’or, semblaven brillar amb la mateixa llum que duia a dins. Sempre xerraire, sempre amb una paraula amable o una broma a punt, va créixer sense perdre mai aquest tarannà social i obert que el feia únic.
Ara, en aquest viatge que ha emprès, sabem que es retrobarà amb els seus pares, la Maria i en Leonard, a qui estimava tant. I no en tenim cap dubte: ho farà amb el mateix somriure de sempre, com qui arriba a un lloc on l’esperen amb els braços oberts.
El dissabte que ens va deixar, la família del rugbi d’Andorra va observar en el partit un minut de silenci en honor seu. Un gest preciós que diu molt de com l’Octavi havia deixat empremta, també en aquest món esportiu que tant apreciava. I si hi havia una altra passió que li venia de família, era el Barça. Com el seu pare, vibrava amb cada partit, celebrava les victòries i patia les derrotes, però sempre fidel als colors blaugrana.
Però més enllà de les aficions i les passions, l’Octavi era sobretot família. La seva esposa, la M. Carme, el seu fill Jordi i el seu net Yuam l’enyoraran profundament, com també ho farà la seva germana Lydia, amb qui va compartir una infantesa feliç, i el seu cunyat Ramon. 
Aquella Andorra de llibertat i paisatges espectaculars els va veure créixer, jugar i gaudir d’un temps irrepetible. Entre els molts records d’aquella joventut, en destaca una que fa somriure: les baixades en trineu amb la seva germana Lydia des de la zona del Fener fins a l’Hotel Marticella, deixant-se portar per la velocitat i l’emoció, amb l’alegria pròpia d’aquells hiverns plens de neu i d’aventures. Aquells moments, plens de complicitat i germanor, són una petita mostra de l’esperit vital i entusiasta que sempre va definir l’Octavi.
Les persones marxen, però el seu esperit roman entre nosaltres. L’Octavi seguirà viu en cada conversa animada, en cada broma que ens faci somriure, en cada record ple de complicitat. El sentirem a prop quan el Barça marqui un gol, quan el rugbi uneixi amistats o quan simplement algú, amb la seva mateixa llum, ens faci sentir com a casa. Perquè hi ha persones que no se’n van mai del tot, i ell n’és una.
Bon viatge, Tavi. Et recordarem sempre.