Joan Verdú lidera aquesta revolució poliesportiva que viu el país. L’esquiador, de 29 anys, ha llençat pel pedregar allò que fa temps que se sent per aquí: “som qui som”. No hi ha conformisme. No hi ha excuses. Hi ha treball. Hi ha resiliència –paraula de moda, com sostenibilitat– i també hi ha ambició. Ambició. Ves per on. I no és de boca. És de fets. L’esquiador ha patit lesions. I segurament algun moment que altre per enviar-ho tot a pastar fang, però ha cregut i no s’ha conformat. Ara està situat entre els millors esquiadors del món i no fa tampoc tant només escoltàvem allò de... “som qui som”. Ell s’ha demostrat a si mateix i a tothom que tot és possible si es posen totes les cartes sobre la taula. Ell un dia les hi va posar i, aquell famós clic que de tant en tant apareix a la vida, va donar-se i allà està, contra els millors del món. I no només ell, sinó que també hi ha un Irineu Esteve i ara una Gina del Río en esquí de fons. Dos esportistes que també estan entre els millors. En tennis, la Vicky Jiménez. Un esport que aquí no ha estat massa ben tractat a nivell d’instal·lacions. I què dir de l’atletisme? Anys i anys sentint el nom de Toni Bernadó i fins i tot de Marcos Sanza i ara toquen altres noms. Hi ha joventut i també resultats, com els de Nahuel Carabaña, Pol Moya, les germanes Viñals, Duna i Alba. Un esport també maltractat. Dona pena o potser molta tristesa veure com està la pista d’atletisme de l’Estadi Comunal i després veure els resultats que aquests atletes aconsegueixen. Queda clar que si es fan bé les coses i no s’instal·la el conformisme o el maleït “som qui som” es poden aconseguir coses maques també en l’esport.