No tinc gens clar que mantinguin la fe en el projecte. Napoleó Bonaparte va sentenciar, o almenys la hi van atribuir a ell: “La victòria té 1.000 pares, la derrota és òrfena”. És més fàcil explicar el triomf que les derrotes. Tots volen ser pares de la victòria, pocs tenen l’enteresa d’explicar les derrotes. I quan a algú li expliques les misèries s’alarma i envia missatges de tranquil·litat que ni ells mateixos es creuen. Quan el BC MoraBanc va baixar a LEB Or, l’actual Primera FEB, va parlar de baixar al fang, quan en van pujar i van tenir l’objectiu de la permanència entre cella i cella, van celebrar com un títol el fet d’acabar 11ns i guanyar-se el dret esportiu de disputar una prèvia de la Basketball Champions League. Jean Montero va fer molt per aquest gran curs d’un acabat d’ascendir, com també Jerrick Harding. Potser molts han perdut la perspectiva de tot plegat. Es va crear un projecte atractiu, o ells mateixos s’ho van creure, amb jugadors com Evans II, la millor temporada del qual va ser amb el Betis; Bassas, que no estava passant pel seu millor moment a Gran Canària; Chumi, tot un guerrer que va descendir amb Palència; uns desconeguts Chougkaz i Doumbouya, amb talent, és evident; Lammers, que tampoc estava en el seu millor estat a nivell individual; i el fitxatge estrella va ser Kuric. Potser molts van perdre el nord. A la prèvia de la BCL ja es van veure algunes costures i l’ACB ho ha acabat de confirmar. Lezkano demana baixar al fang. Alguns jugadors ja han criticat el sistema de joc. L’afició ha començat a passejar els xiulets, com és normal, i la junta ja veu les orelles al llop. Com que ells manen... Endavant les atxes. Això sí, si hi creuen. Si en dubten, que prenguin una decisió. Per prendre-les també cal baixar al fang i arremangar-se.
