La Universitat d’Andorra, amb estreta col·laboració amb el Comú de Canillo, ha organitzat un curs que tracta sobre ensenyar l’Holocaust. És molt adient per diverses raons. D’una banda, per entendre els horrors del nazisme, que va afectar no pocs andorrans de l’època. D’una altra, per reactivar la memòria històrica, que cada cop està més diluïda entre les generacions més joves. Aquest darrer fet és realment preocupant, i més en un temps on tornem a respirar certes flaires totalitàries que recorden molt els moviments polítics i socials de fa gairebé un segle.
Aquells que encara tenim ben integrada la cultura donada per la Il·lustració, on se’ns van llegar els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, estem passant moments de franca preocupació. Tanmateix, tenim una arma molt poderosa a l’abast: el coneixement. Hem de transmetre als nostres joves els errors passats, precisament per no tornar-los a repetir. L’altre risc és caure en la banalitat del mal, postulada per Hannah Arendt, filòsofa i periodista nord-americana d’origen jueu, que va alertar sobre la falta d’empatia humana com a llavor del totalitarisme.
La persecució, degradació i assassinat sistemàtic del poble hebreu per part de les autoritats alemanyes durant la Segona Guerra Mundial és un episodi colpidor, que hauria d’estar tatuat a les nostres consciències. Aquesta afirmació, òbviament, no ha de fer oblidar la persecució i massacre d’altres col·lectius, com dissidents polítics, gitanos, homosexuals o simplement persones amb alguna malformació física o malaltia mental.
Tanmateix, la persecució del poble jueu és un drama que ens implica d’una forma ancestral, una xacra, un cop de puny a la nostra memòria, lligada als nostres ancestres. Estudis recents demostren que, com a mínim, un 20% de la població de la península Ibèrica té ascendència sefardita. La cultura jueva està integrada en la nostra des de fa molts segles, però també, molts de nosaltres sense saber-ho, tenim moltes probabilitats de tenir orígens hebreus, oblidats entre els nostres avantpassats.
Històricament també tenim jueus ben documentats a la nostra regió pirinenca, com ha estudiat àmpliament la doctora Carme Batlle: hi havien comunitats a la Seu d’Urgell, Castellbò, Organyà o Puigcerdà. En sabem els noms, els oficis, fins i tot l’inventari d’una de les sinagogues. Carles Gascón també ens va il·lustrar sobre el fet que eren molt valorats pels seus coneixements científics, com els metges jueus urgellencs citats pel veguer d’Andorra l’any 1372, a fi d’intentar curar una dona de la Cortinada amb una greu malformació al nas. Aquests eren els mestres Deusloguar, Deuslosal i Vidal.
Andorra té avui una comunitat de compatriotes hebreus, com els Benchluch, Muyal, Pariente o Oziel, amb un periple històric increïble, alguns d’ells descendents d’aquelles famílies sefardites d’àmbit lingüístic catalanoparlant, que enriquien les nostra societat medieval. Conciutadans que fan del Pirineu una ressorgida Sefarad. Sigui aquesta columna un sentit homenatge a la seva antiquíssima cultura, tan nostra també, així com als andorrans que van patir la terrible persecució dels nazis, dels quals se’n comptabilitzen tretze, si bé en podrien ser molts més.
A fi d’atenuar un greuge històric, Velles Cases Andorranes, amb la inestimable col·laboració del Ministeri de Cultura, ajudarà a culminar el projecte d’instal·lació de les primeres Stolpersteine (pedres de la memòria dedicades a les víctimes del nazisme), dedicades als malaurats andorrans que van patir aquella cruel repressió. Aquest projecte, tot i que hi han participat diferents persones, s’ha dut a bon port per la incansable tasca de Francina Pons des que en va agafar les regnes.
Sense memòria estem condemnats a l’oblit, i, per tant, a la repetició de l’horror. Com afirma el Talmud: “Qui salva una vida salva el món sencer”.
