A Escaldes, vivíem al pis on el pare tenia el consultori, que n’ocupava una tercera part. Érem una família extensa encabida en un habitatge que s’encongia a mesura que ens anàvem fent grans. La mare era una dona curiosa, com diuen al seu poble, neta i endreçada fins al punt de ratllar l’obsessió i tot, absolutament tot, tenia una ubicació concreta al seu món de perfecció. A més a més, controlava de manera categòrica la localització de cada objecte de la casa com si Déu li hagués instal·lat un radar al cervell. Havia habilitat l’espai d’una petita cuina en desús com a rebost i així l’anomenàvem, malgrat ser una barreja peculiar de magatzem i traster on anaven a parar andròmines i éssers sorprenents.
Un dia, en entrar a buscar la xocolata del berenar, em vaig topar amb una bèstia vermellosa enorme que se’n va tirar a sobre per picar-me tot grallant i aletejant amb força. L’ensurt va ser descomunal i els meus xiscles es van sentir per tota la casa. La mare va venir a rescatar-me i tranquil·litzar-me: “Pili, no tinguis por. Només és un pollastre que li han regalat al pare i no et farà res”. Després em va mostrar el cordill que li lligava les potes i va afegir: “Només són escandalosos”. Em va fer un petó al front i, de tornada cap a la cuina, li vaig demanar amb la veu tremolosa i les llàgrimes a punt de caure galtes avall: “El mataran?”. Es va girar sorpresa i, traient el mocador de la màniga del vestit, em va dir que l’Avelina se n’ocuparia de tot i que el retornaria al galliner amb els seus amiguets. De tant en tant, l’Avelina de cal Barracà passava per casa al capvespre i, a més de xerrar una estoneta amb la mare que s’esforçava amb el català si les frases eren curtes, ens portava una dotzena d’ous. A la mare els obsequis vius d’alguns pacients del pare, tot i que els agraïa, no li feien el pes i s’estimava més queviures que es poguessin guardar sense problema malgrat fossin menys valuosos, com les patates, les verdures o els ous. Incapaç de matar una mosca, s’ho manegava per demanar ajut en qüestions que la superaven.
Vaig aprendre que calia ser previnguda a l’hora d’entrar al rebost perquè existia un perill molt real d’endur-me un ensurt més gros que els que em donava el germà gran quan jugàvem a amagar-nos. Obria la porta una mica i parava l’orella per assegurar-me que regnava el silenci i que podia entrar tranquil·la. De vegades trobava algunes plomes al cistell de les patates o a terra, però no m’amoïnava. Donava per fet que l’Avelina havia visitat la mare i s’havia endut l’animal amb els companys del corral on viuria feliç.
Recordo algun àpat de diumenge amb un menú diferent als macarrons amb tonyina gratinats que ens agradaven tant. De primer hi havia consomé i de segon pollastre en petitòria amb pomes. La mare i la tieta comentaven llargament la recepta d’aquell guisat suculent, mentre rosegaven amb delit els ossos dels talls que nosaltres havíem deixat al plat sense acabar d’aprofitar. L’havien cuinat amb la cocotte-minute d’última generació comprada a cal Tudel i potser amb una mica més de temps hauria quedat més tendre. “Els de corral tenen la carn més dura i saborosa. Res a veure amb els de granja”, va dir la mare. Nosaltres, cansats d’esperar, demanàvem les postres. La tieta havia preparat unes natilles amb bunyols de neu delicioses.
Mai vaig sospitar res.