A vegades, quan m’estiro, tot el que m’envolta comença a girar, s’enrosca com el cos d’una serp que se sent amenaçada i, com si m’hagués injectat el seu verí letal, una espècie de vertigen invencible em clava i em paralitza i em suspèn. El meu voltant roda cada vegada més de pressa fins que els colors es confonen, els objectes es cristal·litzen, s’esquerden i s’escampen com fulles seques arrossegades pel vent i fins i tot les veritats més sacrosantes i inapel·lables i les cares més estimades queden reduïdes a ombres que s’esvaeixen com fetes de vapor. D’alguna manera un vel que filtrava la meva percepció cau com l’última peça de roba d’un exhibicionista abjecte i m’adono que no és aire el que respiro, ni és aire el que veig sense veure, ni és aire el que m’abraça, ni és aire el que conjuga tots els meus moviments, sinó que és el flux inclement del temps. Em serviria la gastada metàfora de les aigües movedisses d’un riu que baixen indiferents pel seu curs si no fos perquè aquest riu de temps no té ribes, no té límit, és com un oceà que tot ell és corrent sense origen ni destí. Ni cíclic, ni progressiu, ni decadent, ni quiet, és un temps tan absurd com un gra de sorra o una barana en l’infinit, i jo hi estic atrapat, i de fet ens hi ofeguem tots plegats, però el nostre instint de supervivència ens porta a mentir-nos compulsivament –celebrant aniversaris, viatjant, acumulant col·leccions, demanant la carta de postres, reciclant, fent llistes de propòsits, negociant, apuntant-nos a un curs de qualsevol cosa, follant, omplint formularis, posant l’intermitent– per trobar el perquè de tot plegat, per apartar la mirada de la Medusa que és aquest contrasentit en què vivim instal·lats, del fet incontestable que som una closca buida, d’aquest malson del qual despertem en comptades ocasions només per veure’ns dominats per un desig ferotge, animal, desesperat, de tornar a ingressar al malson de seguida per deixar de ser conscients que fora d’aquest malson no hi ha res o almenys res que tingui un rumb, un sentit i, per tant, una raó de ser. I em sento com un actor que ha oblidat el que havia de dir i en el silenci escruixidor entreveu els aspres i lletjos taulons que sostenen el decorat de tonalitats pastel i se sent fora de lloc, sol, aclaparat per la convicció que l’obra sencera no té ni cap ni peus, i la resta d’actors esperen, molestos per aquesta pausa que els acosta a l’abisme de l’escenari, on la foscor omple les files de butaques buides, perquè el guió interromput només està fet per tenir els actors distrets amb la il·lusió de cert ordre, i ho saben, en el fons ho saben, però continuen actuant perquè no saben fer una altra cosa, no saben viure sense aquesta il·lusió. I el que em fa més mal és la sensació que, en aquest remolí de temps, res ni ningú importa gens ni mica, i jo menys que ningú. Quin és el propòsit de llegir tants llibres? Per què acumulem els mobles, els papers i el pes dels nostres avantpassats? Per què m’esforço a remar en contra del corrent que m’empeny irremeiablement? Per què els diners si el futur no és més que una quimera? Per què l’amor si s’extingeix amb la mort o nous sentiments que s’encenen i s’apaguen com guspires en la foscor de la nostra nit? Quin sentit té la vida? I quin sentit té buscar-li sentit a la vida quan tot és efímer? Per què conèixer-me a mi mateix? Per què l’afany de copsar aquesta boira que prenem per realitat? Valdria la pena sortir de la caverna del filòsof si existís l’exterior, però no n’hi ha: l’exterior és la caverna, no hi ha res més que caverna. I fins i tot les coses més unànimament venerades perden el seu esplendor fins a quedar-se reduïdes a fang brut i ferralla rovellada. I què és la nostàlgia sinó la mentida d’una magdalena que evoca un passat que no és ni millor ni pitjor que aquest miserable present, però que idealitzem pel sol fet que, com el món d’ara fa un instant, quan he escrit “miserable present”, s’ha extingit per sempre sense deixar rastre en l’eterna metamorfosi de realitat a record que és l’irreductible pas del temps? I no em queda ni l’alleujament d’haver estat original en la metàfora de l’actor, que em sona d’alguna cosa i em fa sentir que ni tan sols soc el primer que explora aquest ermot existencial, i en forma de petjades pretèrites de sobte ressona una veu amb emfàtic accent escocès: "La vida no és res més que una ombra que camina: un pobre actor que es mou enrigidit i consumeix el temps que està en escena, i que després, ja no se’l sent mai més; és un conte explicat per un dement, ple de soroll i fúria, i sense cap sentit". I paradoxalment aquestes paraules agòniques es drecen en un port segur, una pista d’aterratge, un bosc conegut, i sento que amb elles la cadena afluixa, alguna cosa encaixa, la gravetat imposa l’ordre del pes, les coses tornen a vestir les seves formes habituals i estic estirat. M’aferro a la immortalitat impossible del bard, decideixo creure’m el conte i la suavitat dels colors pastel del malson i els seus horaris, les seves convencions, els seus aniversaris i efemèrides, els seus projectes i esperances, els seus anuncis i calendaris, i em sento millor i més tranquil a mesura que m’aixeco i em deixo abraçar pel soroll i la fúria que em són tan preuats.
