L’altre dia em va sortir al perfil un anunci de l’Escola d’escriptura Ateneu Barcelonès. Es venia més o menys així: “Vols ser un bon escriptor o escriptora?” No acostumo a fer-ho, paraula, però no ho vaig poder evitar i hi vaig deixar la meva cagadeta: “Si desdobles, és impossible”. Em devien prendre per un rústic matxirulo, o pitjor encara, per un incel, i no em van fer ni cas. Lògic. Jo tampoc me’n faig gaire. Vaig navegar per la pàgina de l’escola i, és clar, m’hi vaig anar topant les inevitables perles. Quan un dels profes publica novetat, ho anuncien sota l’epígraf “Llibres del nostre professorat”. Si és d’un dels esforçats aprenents d’escriptor, “Llibres del nostre alumnat”. No hi tinc res, contra el llenguatge ortopèdic que ens volen endossar les predicadores (i els predicadors, ara sí) del nou ordre; tampoc contra els tallers que ensenyen a escriure com qui ensenya a cosir, a fer llonganisses o a canviar bombetes. Però tinc seriosos dubtes que algú que és capaç de dir “Llibres del nostre professorat” pugui ensenyar a escriure amb una intenció vagament literària. No és el cas del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que aquests dies promociona la seva Associació de Persones Amigues. Ells sí que tenen motius per especificar que busquen persones: tractant-se d’un espai natural, s’hi podrien sentir al·ludits (i al·ludides) llops (i llobes), ossos (i osses), daines (i dainos), cérvols (i cérvoles), guineus (i guineues) i anar fent. A veure, no és que ho digui jo, que tots sabem el peu que calço. És que ho deia l’altre dia el meu amic Marc, que de llengua en sap alguna cosa, i que no és gens sospitós de matxirulisme. Tampoc ho era Carme Junyent, ni l’IEC, que ho té clar: “L’ús del masculí genèric és una característica de la nostra llengua”. En fi, que només els volia dir que si volen aprendre a escriure, no sé si és bona idea que vagin a l’Ateneu. Una altra cosa és si el que volen és ser molt, però molt inclusius.
