Quan es tracta de cotxes, l’únic que em preocupa realment és afinar els sentits i preveure on es materialitzarà la clau de contacte, que és de la conya i canvia de lloc a voluntat. No tinc ni fava de prestacions o rendiment, i mai he bavejat embadalit tot escrutant el firmament digital d’un quadre de comandaments, o davant la fórmula secreta de l’aliatge de les llantes de l’última adquisició d’algun amic. Potser cerco aquesta senzillesa en un utilitari com a paral·lelisme amb mi mateix, que vaig sortir de fàbrica justet, amb equipament de sèrie i sense extres.

Ja de jovenet m’ho passava malament, amb això: mentre els col·legues inventariaven els diferents models d’alta gama aparcats al carrer, jo només enreconeixia un parell –en aquella època, a mi el que m’interessava era l’anàlisi comparativa freudolacantiana entre els personatges femenins d’Anna Karenina i Lola Flores. Què puc dir-vos: se me’n fumen el cavallatge, els vidres tintats o el volant climatitzat, i si parlem de neteja... El darrer cop –n’estic ben orgullós, però no ho xerreu a la dona– vaig polvoritzar la meva marca personal d’un any sense rentar-lo, i com que a casa no ens hi vèiem amb cor, el vam dur a un saló de bellesa automobilística, on el deixen niquelat per 30 euros. Un fracàs total: després de barallar-s’hi, amb tot el que hi havia allà dins, un dels operaris va intentar tirar-se al riu, i l’altre va entrar en un estat de xoc del qual encara no ha sortit. No para de repetir una història inversemblant: diu que després de buidar parcialment el maleter, al fons de tot va trobar un ésser orgànic informe, que respirava per mitjà d’escatesi que, gràcies a les seves altes capacitats telepàtiques, el va obligar a sentir vàries vegades, en primícia, el pròxim èxit de La Zowi: l’home, és clar, es va trastornar. L’únic capítol amable de la nostra visita és que vam fer una bona col·lecta de xampinyons gegants que creixien a la tapa del motor. Res a veure amb el capó lluent dels propietaris que diumenge al matí llustren la carrossa a una font dels afores, ajudats d’un cubell que pateix l’anomenat efecte Dorian Gray: com més net va l’auto més merda té la galleda. Els bolets, per cert, han resultat ser tan bons que hem registrat la denominació d’origen i ens estem fent d’or.

Al final, cadascú tria legítimament allà on diposita els seus afectes. Jo fa temps que, obligat a triar a causa de les moltes limitacions que arrossego, vaig optar per tenir tota la cura possible dels meus tres Porsche, com crec que hauríem de fer tots. No els tinc a l’aparcament, sinó a casa: amb un, fa més de vint anys que comparteixo llit, i els altres dos es dediquen, cada dia del món, a amagar-nos el comandament a distància.