L’algoritme és a tot arreu. Cercadors, plataformes, xarxes, aplicacions, canals, jocs, i coses que no sabem ni què són, lluiten per la nostra atenció i per influir en els nostres gustos. El cervell cada cop ha d’anar més ràpid per estar atent a l’scroll infinit i veure continguts dinàmics, impactants i senzills. Aquest estiu, deixem la velocitat, llegim els llibres que ens vinguin de gust, fem estiraments literaris i passem de l’algoritme. En cada article de juliol i agost hi haurà amagats uns quants títols de novel·les –alguns traduïts al català– per llegir lentament. Avui són set:
Twitch ha entrat a la meva vida, no puc parar de veure vídeos en directe a la plataforma d’Amazon. Visc connectada a l’ordinador que em dona entrada als espais on no paren de parlar Auronplay, Ibai, Rubius i The Grefg. La pantalla partida en dues o tres parts: el joc al qual ell juga sense parar de parlar i el xat, aquella suma de diàlegs, o monòlegs, que va a la velocitat de la llum i que encara no soc capaç de llegir al complet. Frase i cinc emoticones com a mínim, frase i cinc més, a un ritme frenètic que ja m’ha fet augmentar la graduació de les ulleres de veure-hi de prop. Seguir el seu ritme als videojocs tampoc és fàcil, abans muntaria un apèirogon, un polígon amb un nombre infinit de costats. 
L’espai des d’on emeten hores i hores en directe té una escenografia ben cuidada, no hi ha cassigalls pel mig, tot està ben col·locat, fins i tot els productes de publicitat. Com més hores d’streaming, més espectadors, més seguidors, com més subscripcions, més emoticones i altres interaccions, més ingressos per publicitat. Em fan mal les cervicals només de pensar en les contractures que deuen tenir aquells cossos estranys. 
Semblen aquells periodistes esportius hipervitaminats i cridaners, amb les converses de barra de bar sense tallar. El xat no para. Pokiname, Loserfruit, Dizzykitten i Loeya, les streamers, també juguen al Fortnite al Call of Dutty, com ells i no callen. Passen hores i hores tancades parlant a una pantalla i, com ells, necessiten una mica de mar i cel. 
De sobte truquen a la porta. Algú em ve a rescatar d’aquesta experiència digital claustrofòbica. Això és com un altre planeta, un altre marc mental, amb uns codis, un llenguatge i un humor diferents del món real (dels adults). Obro. És la meva veïna, la uruguaiana. M’explica que marxa de vacances i s’acomiada, serà fora unes setmanes, diu que ens veiem a l’agost.
En el proper gong trobareu tots els títols de les novel·les amagades.
Les set novel·les amagades a Estiraments literaris (1)* eren: Jo confesso, de Jaume Cabré; No plantaré cap arbre i Tot és mentida, de Quim Monzó; Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite; Gent normal, de Sally Rooney; Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda, i Escribir es vivir, de José Luis Sampedro.