L’algoritme és a tot arreu. Cercadors, plataformes, xarxes, aplicacions, canals, jocs, i coses que no sabem ni què són, lluiten per la nostra atenció i per influir en els nostres gustos. El cervell cada cop ha d’anar més ràpid per estar atent a l’scroll infinit i veure continguts dinàmics, impactants i senzills. Aquest estiu, hem intentat deixar la velocitat, llegir els llibres que ens han vingut de gust, hem fet estiraments literaris i hem passat de l’algoritme. En cada article de juliol i agost hi hem amagat uns quants títols de novel·les per llegir lentament. En els Estiraments literaris (5) els títols amagats van ser deu: Mamut d’Eva Baltasar; La casa, La riuada, El dic (parts 3, 1 i 2 de Blackwater, de Michael McDowell); Lliçons de química, de Boonie Garmus; Solitud, de Víctor Català; L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol; La fortuna i La guerra (parts 5 i 4 de Blackwater), i Demà, demà i demà, de Gabriell Zevin.

El joc literari d’estiu ha estat una excusa per donar voltes a la velocitat i a la crisi de l’atenció i de la capacitat de concentració en què estem immersos. L’explica molt bé, amb moltes dades i un estil àgil, Johann Hari a El valor de la atención, títol que no amagarem entre aquestes línies sinó que mostrarem ben clar. 

Hari analitza les causes d’aquesta crisi d’atenció: la velocitat, enemiga de la profunditat; la combinació de moltes tasques alhora; l’excés d’informació i d’estímuls (com si beguéssim d’una mànega d’extinció d’incendis i no d’una aixeta, diu); la falta de son, l’alteració del flux mental i de la divagació de la ment provoquen problemes per llegir molt temps i atentament. Compara la lectura amb paper i la lectura amb pantalla i dona dades de com la lectura –el canal del coneixement fins ara– es desploma a tot el món, “asfixiada per la nostra cultura de la distracció constant”. 

El periodista exposa com les grans empreses tecnològiques, plenes d’enginyers brillantíssims, treballen per captar la nostra atenció, tenir-nos esclaus de l’scroll infinit i vendre les nostres dades. Com més minuts enganxats a les pantalles, més informació i un perfil més complet per oferir a les empreses. No és una distopia, és el capitalisme vigilant en què vivim. 

Hari també argumenta perquè triomfen les fake news, perquè el públic prefereix sempre notícies negatives i un to sensacionalista que provoca la viralitat, les emocions que triomfen a les xarxes són la ira i l’odi, i com YouTube és la gran eina per radicalitzar i polaritzar les societats. 

Narra la seva experiència personal, entrevista especialistes per tot el món i proposa algunes solucions per concentrar-nos millor, fins i tot algunes aplicacions que ens limiten les hores de pantalles, però posa el focus en la necessitat d’un moviment ciutadà crític i una política de protecció dels governs davant d’aquestes empreses de Sillicon Valley; proposa frenar el capitalisme de vigilància, l’accés a totes les nostres dades a través de la tecnologia. No és apocalipsi, és reflexió per una millor adaptació.