La cosa estival va consumint-se, i el final de les vacances cada dia és més a prop. Queda temps suficient, però, com perquè la Bea, en un exercici que deixa clar que la densitat neuronal no és cap de les seves qualitats, s’adormi damunt d’un matalàs inflable i quedi a mercè de les onades per culpa dels forts corrents. La salva un paio grenyut que pregona que prové d’una altra galàxia i que només espera que els seus congèneres vinguin a rescatar-lo en una bombolla. “Bombolla no sé, xato”, replica Chanquete, “però el que duus tu a sobre és un bon globus”.

Cap dels integrants de la colla pessigolla està prou al cas per adonar-se que el Chanquete fa uns mesos que es troba malament de salut, el que el duu, a contracor, a fer-se diverses proves mèdiques. El missatge no pot ser més preocupant: els metges li recomanen que ingressi a una clínica per tal de fer-li una bateria d’anàlisis que ajudaran a conèixer la magnitud de la dolència, de caràcter cardíac. Ell, com un John Wayne qualsevol, es nega rotundament a que ningú li remeni les vísceres, però la Julia aconsegueix convèncer-lo un cop s’assabenta de la gravetat de la malaltia del seu amic. Dies més tard l’home surt de l’hospital, i tot sembla apuntar que tot va força bé. Però ja sabeu, cal no oblidar que som a la dècada dels vuitanta, un moment en el qual a Espanya la qualitat del sistema de salut no anava gaire amunt de la llista, i el fet que li hagin donat l’alta no és pas cap garantia. Les sospites no trigaran gaire a confirmar-se: l’endemà de retornar a casa el pobre Chanquete passa a millor vida. Mentre la resta de la tropa juga feliçment a pilota, a Cala Chica, el Pancho arriba a la carrera, banyat en llàgrimes, i pronuncia una de les frases més cèlebres i repetides de l’època: “Chanquete ha mort”. Del que ni ell ni els altres membres de la banda no són conscients és del fet que el pobre tenia els collons plens d’aguantar-los les xorrades al llarg de l’estiu i de patir les paranoies premenopàusiques de la Julia, i d’amagat accepta una oferta de la constructora pels terrenys de La Dorada, fingeix la seva defunció i fot el camp a un retir daurat en un complex hoteler de la ribera maia, no sense abans canviar-se la cara a una clínica de cirurgia plàstica.

Els nois se senten desfets per la desaparició del vell pescador, i també perquè se’ls acaba el xollo, no fotem. Després de berenar plegats van a veure com una màquina s’emporta La Dorada de l’enclavament on ha descansat els darrers anys. Allà mateix els joves planten un arbre i de fons se sent la tornada d’“Amor de verano” (“eeeel finaaal, del ve-ra-no...”), del Dúo Dinámico, que va viure una segona joventut gràcies a la cançó. Com el Chanquete a Mèxic. Puto amo.