La colla gaudeix que no vegis, de l’estiu blau, però cadascú a la seva manera. La Bea no s’empana de res, ignora que té el Pancho i el Javi enfrontats perquè es moren pels seus ossos, i comença a flirtejar amb un noi més gran que ella, el Rafa. El jove, per postres, se l’endú a fer un tomb en moto, i els dos compis, no podia ser d’una altra forma, abandonen temporalment les seves diferències per fer front comú contra el xulopiscines que els vol aixecar la xati. 
Als pares de la Bea no els fa punyetera gràcia que aquell paio, a més de portar-la a mirar postes de sol i collonades per l’estil, vulgui posar-se a les calces de la noia, i s’hi oposen. Entre tant, resulta que fa uns dies que plou non stop, i la Julia es deprimeix un munt. Es coneix que el tractament d’antidepressius que pren normalment no li fa prou efecte, i passa jornades senceres sense respondre a les crides dels nois. Com que no se’n surten, la facció juvenil de la banda convenç la secció geriàtrica, això és, el Chanquete, que hi faci alguna cosa. L’home, en lloc d’anar-hi i simplement insistir-hi una mica, adopta una tàctica pròpia de qualsevol seguidor d’Eskorbuto o La Polla Rècords: com que ningú li obre la porta es carrega el vidre d’una finestra i s’hi escola. Un cop aconsegueix parlar amb la Julia ella acaba confessant-li –en un gir de guió trencador– que dos anys enrere va perdre el marit i la filla en un accident de cotxe, oh drama entre els drames, un dia plujós. Per acabar d’arrodonir l’estampa, el savi Chanquete, el puto Gandalf el Gris del sector pesquer nacional, l’anima dient-li que (agafeu-vos) després de la tempesta sempre hi acaba sortint l’arc de Sant Martí. A la pobra Julia, lluny de recuperar els ànims, se l’han d’endur en ambulància i ingressar-la d’urgències per culpa d’un atac d’hiperglucèmia: vulguis que no la imatge emprada pel vell pescador no pot ser més apegalosa ni ensucrada. Ara bé, cal dir que la dona encara està de sort: si en el moment també hagués estat de moda Paulo Coelho li hauria pogut caure una sentència d’aquelles per salvar-te la vida, i les conseqüències per a la seva salut haurien resultat d’allò més devastadores, de pronòstic clarament reservat. 
Un bon dia el pare de Desi la visita, i ella s’il·lusiona davant la possible reconciliació amb la mare; però la cosa no només no s’arregla, sinó que cada cop va a pitjor. En paral·lel, Tito i Piraña pensen que tenir pares divorciats és un xollo perquè et cauen regals per tots cantons. Així, intenten convèncer-los que unes i altres els són infidels, però no saben que ho tenen complicat: els seus progenitors fa temps que són membres d’un col·lectiu swinger i han abraçat una noció alternativa de fidelitat.