L’estiu avança inexorablement, i el pare del Javi vol fer negocis amb un empresari de Nerja. Demana al fill que l’acompanyi, però el xaval, en un moment donat, el posa en evidència i, és clar, l’home li creua la cara. Està de sort, i és que ja ho dèiem: som als vuitanta. A l’època et queia un clatellot, el cap et feia voltes i te la menjaves: si parléssim de l’actualitat, el noi es plantaria a una oficina de protecció de la infància i li prendria el BMW al seu progenitor.
En paral·lel, la resta del grup va a una d’aquelles platges idíl·liques, de les quals l’especulació immobiliària i el turisme massiu no n’han deixat ni rastre. Allà coneixen l’Eva, una hippy que es queda allà sola quan li marxen els amics. Una estona més tard descobrim –no li costa gens, airejar la seva vida privada– que espera un nadó i que el pare se’n renta les mans. Ella, en un exercici digne de la millor cupaire del 2023, opta per tirar endavant amb l’embaràs. Tito i Piraña no entenen massa bé de què va la cosa (recordeu que som a Espanya, i que fa gairebé cinc dècades, per poder sucar el melindro havies de fitxar a la vicaria) i interroguen Chanquete sobre com es pot fer, això de tenir un bebè sense estar casat, a la qual cosa l’home respon que aquestes històries només van així amb les hippies lleugeres de calces que es passen per la pedra tot el que es belluga, i que ja li està bé. Dies més tard, alguna ment pensant proposa que la banda vagi d’excursió a la Cova –el nom té collons– del Gat Verd. En una barreja d’imprudència i candidesa, al Pancho, que no desisteix en el propòsit d’enlluernar la Bea, no se li acut res més que despenjar-se per unes galeries secundàries, i hi acaba atrapat. El Quique i la Desi decideixen anar a buscar ajuda al poble, i la resta prefereix esperar muntant guàrdia al lloc. Al final, el Javi, malgrat l’enemistat que l’enfronta a l’altre jove pels favors de la guapa de la colla, s’interna a la gruta lligat a una corda i rescata l’amic. Ho fa havent considerat les seves opcions, entre les quals destacava fotre-li una puntada a les dents, deixar-lo podrint-se al forat i fer-se la titi d’una vegada per totes.
Poc després, una constructora planeja aixecar una pila d’apartaments turístics, però al bell mig del terreny hi ha La Dorada, el vaixell del Chanquete, que rebutja una important oferta per marxar. Arriba el dia que les excavadores s’atansen perillosament a la carcassa de l’embarcació, i els xavals, en companyia de la Julia i del vell pescador, comencen a cantar “Del vaixell d’en Chanquete, no ens mouran”. Al principi als xungos de l’empresa els agafa el riure, però acaben fotent el camp per cames ajudeu-me: no hi ha déu que aguanti la tropa desafinant d’aquella manera.