Summer’s almost gone. Where will we be when the summer’s gone?
Morning found us calmly unaware, noon burned gold into our hair. At night, we swim the laughin’sea.
When summer’s gone, where will we be?

...

Encaro aquesta darrera columna de l’estiu inspirant-me en una cançó, com he fet en totes les anteriors. He triat aquesta, però en tenia d’altres. La primera que m’ha vingut al cap és Alegria dels Antònia Font perquè tinc davant el sol de s’hora baixa caient dins l’horitzó i des d’una mar arrissada veig el degoteig d’avions que van i venen de Son Santjoan. Les roques de Cala Blava són un refugi per mallorquins, massa a prop de zones turístiques i massa lluny de les cales instagramejables per a rebre un eixam de tangues, músculs definits i selfies. The Cure i el seu End of summer també hauria pogut caure i he estat a un no res de citar el Amor de Verano del Duo Dinámico però m’he decidit pels Doors i per la pregunta obsessiva de Jim Morrisson: on serem? Where will we be?

Gairebé tothom entén el final de l’estiu com el fet de tornar a la realitat, al món de veritat. Després de l’anomalia estiuenca, on es treballa massa o molt poc, es descansa a casa o a un hotel pagats més car del que valen, se menja tard i de qualsevol cosa, ve el temps de tornar. De tornar a sopar i dormir d’hora, a la feina o a escola.

Molts dels que amablement perdeu el temps a llegir aquesta columneta sabeu perfectament on sereu quan aquesta normalitat us caigui a sobre després de Meritxell, però el jove metafísic de la Florida que va compondre aquesta cançó no ho sabia pas. Ni jo tampoc, fa uns anys que cada setembre emprenc una etapa nova. L’any passat uns inconscients extraordinaris em varen confiar la tasca de gestionar la llibreria La Trenca, vaig haver d’aprendre com funcionava el comerç i a fer malabars per fer viable un projecte dedicat a una minoria entusiasta i crítica que l’ha rebut amb molt d’amor. Però l’amor no basta quan el model de país no vol aquest tipus de comerç, no m’estendré en això perquè així tindré material per a un futur article. He viscut aquest any molt intensament, les alegries, l’aprenentatge, la feinada, els nervis i les decepcions. Però tots els amors d’estiu s’acaben per no tornar mai.

En canvi, aquest setembre no perdré el meu amor, sinó que el retrobaré després d’una llarga temporada. Ens tornarem a mirar als ulls, recuperarem tactes i sensacions que, com colcar amb bicicleta, no s’han oblidat mai. Quan marxi l’estiu, on estarem? Jo al meu hàbitat natural, fent el que més m’agrada fer. Quan marxi l’estiu seré a l’aula ajudant adolescents a convertir-se en adults crítics i socialment responsables, o així ho procuraré.