Amb un baté de sol dels que cremen fins i tot la basca, amb la panxa plena de ciurons amb trampó i gelat d’ametlla amb coca de quarto, amb les persianes tancades i amb el nou ventilador, comprat a Can Rubí, de tres velocitats, a màxima potència el Padrí li diu al meu germà petit que engegui la Thomson. Primer la veu de Pedro González i, quan el tub s’acaba d’escalfar, surt Indurain escalant l’Hautacam sense bategar-se de la bicicleta, ni gairebé suar. Està perseguint un boig italià que s’enfila per la muntanya com un mufló. Va deixant enrere Rominger i tots els seus perseguidors. Dia 13 de juliol de fa trenta anys. Ningú va fer migdiada, el Tour va perdre la seva funció hipnòtica i sedant per esdevenir un espectacle apassionant. A pocs quilòmetres de la meta Indurain i Leblanc van avançar  Pantani. Crits i renou sortien de les persianes dels veïns. Indurain es va fer amb l’etapa i el Tour del 1994. I potser no era el que tocava, però em va fer ràbia que no guanyés Il Pirata. Arriscat, idealista, buscant l’espectacle fins a les últimes conseqüències. Comparat amb l’espartà de Navarra, hieràtic, immòbil, patint en silenci sense Hemoal, Pantani posava per un artista barroc venecià. Les cares i les pedalades no servien per pujar més de pressa, sinó per facilitar l’escorç perfecte a l’artista.
I és que n’estic fart de perfeccions silents, de falsos luterans, de softleaderships. De gent que no aixeca la veu ni vol que tu l’aixequis per mantenir l’statu quo in saecula saeculorum. Per això el 7 de juliol, quan obria una Kronenbourg 1664 en honor als veïns de dalt, corfoll i orgullós de ser descendent d’un Marsellès, m’indignava amb els comentaris sobre la ingovernabilitat de l’assemblea, de si es capgirarà França, l’extrema esquerra no pensa amb el cap, si Mélenchon és un ultra que no sabrà governar. Perquè tots sabem que si no ets de centredreta (o dreta del tot) i temorós de nostre senyor Mercat estàs impossibilitat genèticament per portar les teves idees a la pràctica sense que s’esquerdi el món.
Fa uns dies els països que van consolidar la democràcia moderna havien de ser regits per populismes racistes i ultraconservadors a França o pels espantalls d’un dement als EUA i avui hi ha espai per a la il·lusió. Als EUA no estaran tan bé però, per compensar, els seus ancestres britànics ens regalen un govern laborista ple de dones als càrrecs importants.
Evidentment que l’escenari polític a França no és fàcil. Les desigualtats no s’acabaran, però que perdi la ultradreta és una bona cosa. Passi el que passi m’estimo més veure Mélenchon escalar el Tourmalet i com s’estimba que animar Indurain o Macron. Algú a qui el cor els va a 28 pulsacions o a qui li queda tan bé un vestit no pot ser humà.