Estilites d’Andorra, l’últim mapa publicat, fins ara, de la cartografia poètica que va traçant amb perseverança l’amorós explorador Manuel Montobbio, és una mostra primorosa de la seva creativitat, plasmada en escrits de naturalesa diversa (vegeu els precedents a manuelmontobbio.net), i referendada amb el seu tarannà idealista de traductor de mons per a l’entesa, la fraternitat i el desenvolupament de pobles i cultures distants. La premissa subjacent a les accions del personatge (el diplomàtic, el doctor) i la persona (el poeta, l’home) apunta a un humanisme pacifista. Les geografies físiques conflueixen amb els espais íntims i desemboquen en imaginaris que esdevenen realitats possibles. Així, la pregunta pel sentit dels desitjos acomplerts, frustrats o encara vius, es formula a la intempèrie. I l’alquímia simbòlica obté respostes provisionals.

De bon principi, el poemari està dedicat als lectors que vulguin mirar les coses amb una mirada silent, reflexiva i, alhora, dialogant, afectiva, il·luminada i il·luminadora, perquè és en les arts, on emergeix de manera més evident la condició humana de cercadors i testimonis a l’odissea de la vida. No en va, la reproducció del primer esbós del conjunt escultòric de Jaume Plensa Set poetes, i les magnífiques fotografies nocturnes de les estàtues realitzades per José María Carrillo, acompanyen la poesia del llibre. Una poesia bastida amb idees i sentiments. Una poesia sustentada en aparents contradiccions, com ara el canvi i la permanència, que condueixen a una síntesi contemplativa i pragmàtica en moments de precarietat o plenitud. Però abans, durant el trajecte, cal orientar-se entre els elements primigenis. En la guia andorrana de Manuel Montobbio, la llum i l’aigua simbolitzen els cicles de l’existència, l’etern retorn de les ànimes a l’origen, que és també la seva fi, i la responsabilitat dels somnis compartits amb els nostres semblants.

Els estilites, immòbils, asseguts sobre columnes epistemològiques, fan virtualment l’ascensió del no-res a les clarors diürnes, i baixen a les profunditats de l’ésser escindit que treballa, pensa, habita i és habitat, dubta a mig camí dels records i les esperances. Un ésser translúcid com la nit del temps, reflector com la lluna i els planetes, radiant com el foc, les estrelles i la raó. Tot allò que ens configura en tant que individus i comunitats és la memòria del que hem sigut, l’anhel d’un futur incert, el present viscut. I, malgrat els desencisos, continuem trobant paradisos perduts, travessem fronteres d’incomprensió, viatgem per introspeccions i “llocs-sempre” que ens completen. Per això, Manuel Montobbio dibuixa l’Andorra que tant estima, i somriu al sol que la recorre, i plora sota la pluja que serà riu i mar i núvol, promesa de regeneració.