Fa setmanes que a milers de ciutats del món es va declarar l’estat d’excepció en horari comercial: de les nou del matí a les set o vuit del vespre es recomana no sortir al carrer. La causa és el risc elevat de trobar-se amb hordes de mares, companyes, filles o fills que s’arrosseguen pels carrers com zombis sortits de The Walking Dead. Busquen el regal perfecte pel Dia del pare, i és molt perillós atansar-s’hi. Les autoritats recomanen extremar les precaucions com més s’apropa la data fatídica.

Mira que ho tenim millor que mai per ventilar la qüestió sense gaire escarafalls. Durant la meva infantesa el procés sí que podia arribar a adquirir ressonàncies dramàtiques. Per norma, com que la mare o l’àvia estaven massa enfeinades, la patata calenta de trobar alguna cosa que agradés al pare requeia sobre els infants de la casa. El pressupost era més aviat minso, i hi havia una llei no escrita (que, en cas de no ser respectada, podia fer caure damunt la família una maledicció asteca) d’acord amb la qual els nens acompanyaven l’obsequi amb una producció pròpia que, segons dictava la tradició, havia de ser un dibuix o, pitjor encara, una manualitat. Jo, que tinc lateralitat invertida, trets dislèxics i sempre he estat un inútil funcional de manual, vivia la proximitat de la infausta jornada amb un estrès que m’ha deixat seqüeles de per vida. La meva germana no m’ajudava, no perquè haguéssim arribat a cap pacte fraternal: ho fèiem així perquè ella era la gran i coneixia tres-centes trenta-tres formes de fer-me saltar les dents. Això és història. Ara només ens cal cercar a la xarxa “regal dia pare”, sense preposicions, flexió nominal ni mandangues. A un portal de shopping s’ofereixen “regals originals per a pares únics”. Un cop accedim al contingut de la plana descobrim que el paradigma de l’originalitat és una gavardina, un rellotge o una caixa d’eines amb sis-centes setze peces, acompanyades per l’elixir de l’eterna joventut: en una sola vida humana no hi ha temps per fer servir tants estris. El súmmum de la singularitat també són, al·lucina, una màquina d’afaitar, begudes espirituoses o, agafa-t’hi, una estació meteorològica.

Podeu estalviar-vos una feinada amb una capseta d’aquelles on es regala una estada pintoresca, un city weekend o tres dies amb sabor d’amor. Un xollo, tranquil·litat i diversió a parts iguals per a la família moderna: el(s) regalant(s) es treuen les puces de sobre, el regalat gaudeix d’un any de distracció al web de l’empresa responsable mirant d’activar, validar, certificar i bescanviar el producte per un val, i a cascar-la. Com a complement, per a progenitors crítics, sempre teniu la gran metàfora pel clima moral que vivim: el cubo pedo.