La mitologia pirinenca atribueix l’origen de l’os a un encanteri. Segons les antigues creences populars, el primer os era en realitat un home condemnat a vagar pel món transformat en una bèstia peluda. El fet que pugui arribar a caminar dret sobre les dues potes del darrere recordaria la seva ascendència humana. Per tot plegat, en els temps sense història escrita, l’os era un animal vist amb respecte i veneració.
En ple segle XXI, tanmateix, l’os ha esdevingut motiu de recel i de rebuig per part dels ramaders pirinencs. Les manifestacions de fa pocs dies davant de la seu del Parc Natural de l’Alt Pirineu, a Llavorsí, van permetre visualitzar la forta oposició a la manera com els poders públics gestionen la convivència d’ossos, ramats i persones en un mateix espai natural. En la seva exposició de motius, els pagesos constaten la contradicció d’impulsar la ramaderia extensiva alhora que es manté la presència dels depredadors prop del bestiar que s’alimenta de les pastures de muntanya. L’equilibri d’interessos entre Administració, entitats ecologistes i ramaders és extraordinàriament fràgil, tant, que en qualsevol moment es pot acabar trencant amb conseqüències difícilment previsibles.
Com és prou conegut, la seixantena llarga d’exemplars d’os bru que hi ha al Pirineu central són fruit de la campanya de reintroducció que es va portar a terme ara fa prop de trenta anys, després que l’espècie s’hagués extingit a la serralada. Des d’aleshores, els ossos s’han anat reproduint alhora que estenent el seu hàbitat pel territori d’Aran i les comarques de l’Alta Ribagorça i el Pallars. Fins i tot se n’han detectat alguns individus a l’Alt Urgell i Andorra. Al llarg d’aquests anys s’han produït diversos atacs a ramats, i també la mort per enverinament d’un os.
La pagesia té una difícil relació amb la fauna salvatge. No només a causa dels ossos, sinó també pels senglars, els cérvols, els conills i altres espècies que arrasen els conreus. L’Administració ho compensa amb indemnitzacions, però la gent del camp mira més enllà dels diners i clama per com se sent d’abandonada. Els estralls provocats per la fauna salvatge se sumen als molts altres problemes que el sector primari arrossega des de fa decennis i que el va fer sortir a les carreteres al febrer i març d’enguany.
L’administració pública i, per extensió, la nostra societat estan en deute amb els pagesos. I en aquest deute s’hi ha de comptar la partida de l’os. A l’Alt Pirineu, els ramaders, que malden per tirar endavant el seu ofici enmig de despeses de producció a l’alça, preus de venda congelats i burocràcia excessiva, no haurien de tenir els maldecaps afegits de témer per la seguretat dels seus ramats a la muntanya.
Ens podem preguntar si la reintroducció de l’os al Pirineu va ser una bona pensada. En qualsevol cas, no es pot caminar enrere: el que està fet, està fet. El que sembla clar és que no es va fer comptant amb el parer dels habitants permanents de la muntanya, es va renunciar al consens i es va optar per l’aplicació d’una política conservacionista en què els pobles i els professionals afectats van quedar bandejats. És una manera de fer força habitual en l’Administració que, tanmateix els darrers anys, de grat o per força, comença a corregir-se. I és que qualsevol iniciativa pública pensada i executada d’esquena a la població està condemnada al fracàs.
La problemàtica de l’os al Pirineu ha posat de manifest, també en aquest cas, l’enorme distància que separa el món rural dels entorns urbans, la manera ben diferent d’entendre la natura per part d’uns i dels altres. Una visió idealista enfront de la constatació de la realitat que perceben els qui trepitgen el terreny cada dia... i tot esperant de no topar-se amb l’ossa. Com diuen al Pallars, més val no fer-hi supo-supo.