De vegades no em cal llegir mentre espero en una estació de tren o en un aeroport, o asseguda en un parc. Veure moltes escenes amb diversitat de persones em fa volar la imaginació i crear els guions de cadascuna d’elles. Em fixo en les expressions i en com gesticulen per donar més realisme al relat que jo mateixa m’he fet. Solen ser històries emotives, a flor de pell. Perquè la gent es troba o s’acomiada, i són moments que les persones expressen sentiments. Quan molts cops em sorprenen i s’adonen que estic mirant-los, tafanejant la seva intimitat, abaixo la mirada de nou cap al periòdic que estava fullejant i torno a la realitat. Llegeixo la notícia d’aquell crim de violència de gènere a Califòrnia en què un home va matar la dona mentre donava classe i que en el tiroteig també va matar un nen, o d’aquell local d’oci nocturn de Lleida que va prohibir dos cops entrar a un grup de persones amb síndrome de Down, o d’aquells de la Universitat de les Illes Balears que van estafar amb un fals fàrmac contra el càncer. Paro. Torno a alçar la mirada. Moltes escenes han canviat, algunes continuen. La meva inspiració, però, s’ha girat. Començo de nou. Ara els guions que em surten han perdut aquella frescor que tenien a l’estil Love Actually, són més propis d’algun dels thrillers de Stieg Larsson. Torno a parar. Desconnecto. Arriba el tren. Pujo. Trobo el seient i deixo les maletes, i torno a asseure’m. Comença a entrar gent al vagó. I la imaginació torna a començar a volar. M’he deixat el periòdic (a propòsit). M’agrada que la ficció sigui la vencedora, que es resisteixi i no es vegi superada per la realitat.
