Evoquem la cloenda, fa un any, del Festival Internacional de Jazz d’Escaldes-Engordany. Oriol Vilella, Lluís Cartes, Suso Real, Òscar Llauradó i Jan Cartes vesteixen granotes blanques i pinten l’univers sonor Krôma Live. La projecció cinemàtica d’alguns quadres se sincronitza de manera fascinant amb el ritme immersiu i les tonades progressives.

I tornem a la plaça Coprínceps. El trio Camarada Ventura crea acords pop sobre bases d’ambient i el vers suprem de l’estel Carl Sagan en observar la Terra. La rua funk travessa l’avinguda Carlemany a la velocitat del so; hi albirem un saxo amb perruca rossa, David Amat, Efrem Roca i Kic Barroc, ànima de les jams nocturnes al vestíbul (llàstima, la mala acústica) del Prat del Roure, animades pel quartet de vellut i metall que lidera, intèrprets de la tarda al carrer i convidats de luxe com ara la jove talent Eugenia Correia.

Gaudim de les actuacions. Èlia Lucas i Kike Pérez presenten una proposta pausada, intimista, de regust clàssic. No és estrany que adorin Bach, el déu sideral que apareix en diversos moments, enguany, per exemple a les mans del prestidigitador Richard Galliano, que enamora l’audiència tocant aires de tango passat pel sedàs del mestre Piazzolla i canviant de registre, inspirat per la sublim Barbara o el gran Chet Baker, brandant l’acordió o l’harmònica melòdica. Kyle Eastwood homenatja el seu pare Clint a través de temes de films, toca el contrabaix i el baix elèctric fregant la perfecció tècnica, compenetrat amb el piano exquisidament afinat per Enric Ferrer, el saxofon, el trompeta i el bateria. Músics deliciosos, igual d’enèrgics i emotius que el quintet d’Alba Pujals, que il·lumina estàndards i composicions pròpies, a l’alçada del bop d’Irene Reig i companyia, lloat per Andrea Motis, seguit per Christoph Mallinger i ovacionat pel percussionista Zé Luis Nascimento, que efectua el solo estel·lar de la nit mentre la trompeta virtuosa cedeix protagonisme a una veu que no ateny el to del violí i la mandolina.

I arribem, a falta de tres concerts, a les apoteosis. La primera, de Toquinho, que explica, agraint la bellesa, la vida, parla d’amics divins, relata la història de la bossa nova, enalteix el prodigi Camilla Faustino (bellíssima interpretació de Paraules d’amor), acoloreix el cel de blau i és aclamat unànimement. I l’última, del saxo amb perruca rossa, Llibert Fortuny, artífex genial d’una mixtura de sessió DJ i big band del segle XXI, que fa riure i apreciar la meravella astral dels deixebles que activa fent gala de la sensibilitat i la sapiència d’algú que ha passat el llindar de les convencions i es pren la llibertat d’innovar, que no fa jazz pur (gairebé ningú de la 40a edició no en fa) però se’l mira des de la talaia privilegiada de la fusió cromàtica i aconsegueix que esperem il·lusionats que el neó talismà de la feina ben feta s’encengui de nou al firmament andorrà l’estiu vinent.