Fa uns mesos escrivia en aquest mateix espai que amb una mica de sort el projecte de llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge, aquell amb el qual l’Executiu pretenia corregir les disfuncions del creixement econòmic i fer que aquest sigui sostenible i equilibrat, podria ser una realitat a finals d’any.
És obvi, i els demano disculpes, que em vaig equivocar i vaig pecar d’optimisme pensant que un text de la importància d’aquest es treballaria amb més celeritat i de forma més rigorosa, però malauradament no ha estat així. I és que malgrat que des de la comissió legislativa d’Economia s’ha intentat d’accelerar la feina per veure si el text es podria aprovar en la darrera sessió de Consell General d’aquest mes, sembla clar que s’haurà de deixar ja per després de les vacances parlamentàries de febrer, i que s’aprovarà en la primera sessió del març.
Un temps que segurament anirà bé als consellers generals per repassar bé el projecte de llei resultant dels treballs en comissió i que, un cop aprovat, no calgui modificar al cap de quinze dies com ha passat amb d’altres textos. Ara bé, que estiguin tranquils els parlamentaris, que no seran els únics responsables que aquesta llei s’acabi aprovant onze mesos després d’haver-se posat damunt la taula.
I és que, com de ben segur recordaran, el Govern va anunciar a bombo i platerets les mesures que s’inclourien en aquesta llei el 4 d’abril passat, unes mesures, com es va veure posteriorment, que gairebé no tenia consensuades ni entre els mateixos ministres. Així, i després de reunions i més reunions, no va ser fins al 5 d’agost quan el projecte de llei va arribar a tràmit parlamentari. Tres pròrrogues, que van allargar el termini d’esmenes fins al 15 de novembre, i el debat de l’esmena a la totalitat del 28 de novembre van fer la resta, i en tots aquests mesos hi ha qui, en espera de les mesures, ha aprofitat molt bé el temps.
