Fa uns dies, vaig passar per una coneguda llibreria del centre d’Andorra, on em vaig firar amb l’últim llibre del Yuval Noah Harari. En aquest cas, es tracta de Nexus: una breu història de les xarxes d’informació des de l’edat de la pedra fins a la IA. Essent jo mateix un doctorat en societat de la informació, m’havia d’interessar per força. Efectivament, algunes de les consideracions que fa l’autor sobre la irrupció recent dels programes d’intel·ligència artificial són ben dignes de reflexió. L’única crítica que tinc, de moment, és que aquest autor és visiblement especialista en escriure breus històries en què, generalment, desenvolupa el seu tema en aproximadament 700 pàgines. O bé es tracta d’un tret d’humor una mica especial, o bé l’amic Harari té una definició de la paraula breu que dista lleugerament de la meva. En tot cas, tinc la sensació d’haver obtingut una bona relació qualitat/preu pel llibre.

El tiquet de caixa, però, també mereix lectura. A dalt de tot i molt amablement, l’establiment ens acomiada amb un “Gràcies per la teva visita”. Potser el nostre sentit cínic ens impulsa a pensar que, en realitat, és a la targeta de crèdit i no a la nostra persona que es dirigeix aquesta frase. Tot i això, sempre és d’agrair que l’establiment posi una certa consideració en el seu tracte amb el client.

Malauradament, jo m’estic tornant un vell rondinaire i m’ofèn bastant que em tutegin. Com solien dir abans: “o hem pas fet la mili junts!” L’ús del tu directe, sense un període previ o, fins i tot, preguntant al client si ho consent, és imposar un to familiar a la relació que no s’ha merescut. Aquest excés de cordialitat, aquesta predisposició per aproximar-se en excés al client es poden trobar malavinguts. Recordem que jo he entrat al vostre establiment amb el propòsit de dur a terme una operació comercial per valor de 23 euros amb 90; no tenim cap intenció, ni jo ni vós (o algun dels vostres empleats), d’anar-nos-en a fer unes birres junts i d’arreglar el món al bar més proper. 

El lector, observador com és, haurà notat que jo manejo el vós, no com alguns suposats especialistes del màrqueting. És una art que trobo que s’està perdent en excés en aquest món modern, cosa que empobreix considerablement la llengua. Si tenim tres formes per adreçar-nos a algú en llengua catalana, fem-les servir totes. Si no, es rovellen.

En la mateixa línia de la sana crítica aplicada sense mesura a un pobre tiquet de caixa, seguim fins a la pròxima paraula problemàticament present: visita. Novament, no tinc pas la impressió d’haver fet una visita social a un amic. De fet, tota l’operació d’entrar en l’establiment, adquirir l’article i tornar a sortir va prendre menys de deu minuts, interval de temps que em sembla un xic curt per ser considerat pròpia d’una visita, terme que diria té una connotació de major durada.

És clar, tota la idea d’incloure una frase d’aquesta índole en el tiquet de caixa podria venir de les maneres de fer típiques del comerç internacional, i més pròpiament americanes. La frase original Thank you for your visit és tan habitual avui en dia que fins i tot s’han publicat manuals i tutorials sobre com fer-la servir efectivament en un context comercial.

No deixa de ser irònic que la persona que hagi traduït la frase des de l’anglès fins al català hagi comès el mateix tipus d’error que solen fer les eines d’intel·ligència artificial. Aquestes, com que les falta la noció de context social, fan servir molt sovint un registre inapropiat senzillament perquè les manca tota la informació sobre qui és qui parla, a qui està parlant, i quin és el tractament apropiat. El resultat n’és una traducció gramaticalment correcta, però socialment criticable. El you anglès es pot traduir literalment per tu, però seria més apropiat l’ús del vós a Andorra, o vostè a Barcelona.

El més trist és que estic convençut que qui hagi fet l’adaptació al català no era una intel·ligència artificial, sinó una absència d’intel·ligència humana.
No es mereixen les gràcies.