De tant en tant val la pena fer un cop d’ull a la carpeta del correu brossa, el correlat electrònic de la galleda llardosa de compostatge de sota l’aigüera. Igual que hom hi pot trobar un cobert de plata barrejat amb les restes de menjar, a la bústia de spam sempre hi pot anar a espetegar algun missatge important. Sense anar més lluny, fa dies vaig descobrir-ne un, enviat per una tal Aisha Gadaffi que necessitava el meu ajut amb urgència.

La remitent s’adreçava a mi com a my dear, benvolgut meu, com si ens coneguéssim de tota la vida, i em confessava a la primera línia de la missiva que era filla biològica del des­aparegut Muammar Gaddafi. “Quin nivell, nen, i m’ha escrit a mi”, vaig pensar. Resultava, pobra, que era vídua i mare de tres fills. Després de l’assassinat de tres dels seus germans (se’m va encongir el cor) havia pogut refugiar-se a Algèria, acompanyada de la seva mare i d’un germà que havia estat (molt, però que molt) més espavilat que els altres tres passerells. Només arribar-hi havia donat a llum al seu tercer descendent –quatre com ella, vaig pensar, i Europa podria revertir la tendència demogràfica negativa en dos dies!–. La vida, però, no li concedia treva, i la tragèdia tornaria a acarnissar-se amb la desventurada família. Van haver de tornar a fugir, cap a Burkina Fasso aquest cop, on miraven de trobar un asil definitiu i confidencial. Quina calamitat, suportar aquestes penúries mentre l’herència paterna (més de setze milions de dòlars) estava dipositada no sé a on, lluny del seu abast. M’informava de tot el seu periple perquè confiava que jo la pogués assistir en el rescat d’aquella gens menyspreable suma. Per fer-ho només calia un número de compte per fer la transferència de la milionada per tal que jo, a canvi d’un percentatge del total, me’n fes càrrec en nom seu. Amb un nus a la gola, provocat per tanta adversitat, no vaig saber resistir-m’hi i li vaig enviar les dades necessàries. Us estalviaré tots els entremitjos –amb els dies la comunicació va esdevenir cada cop més fluida, i va arribar la primera bestreta, que vaig legalitzar de forma immediata.

Per raons de seguretat no puc desvelar-vos l’enclavament des d’on teclejo aquestes línies. Ja sabeu com va, això: un correu va dur a l’altre i una cosa a la següent. Vaig renunciar a la meva comissió a canvi de l’amor de l’Aisha i de poder gaudir de la seva matriu hiper-fèrtil, que va fer la resta: aviat va arribar el nostre primer fill, el quart de la nissaga. Vivim feliços mentre esperem l’arribada de la resta de la pasta en companyia del cunyat supervivent (un plom que se’m fot tot el whisky) i de la iaia, que és un encant. Perquè després diguin que el correu brossa no serveix per a res.