Diria que em repeteixo, però ja em disculparan, el tema és prou recurrent i jo repapiejo. És una d’aquelles situacions vistes per xarxes amb certa freqüència: “Fa una estona, al carrer Marina de Barcelona, un senyor gran em diu: ‘perdona, tienes hora’?”, comença explicant aquest heroic defensor de la llengua. “Tres quarts de nou”, li contesta. El senyor, gran, li demana si li pot repetir en castellà. “T’he respost en el meu idioma”, continua, carregadíssim de raó. “Eres un maleducado, llevo 50 años viviendo aquí y nunca me había pasado esto”. Resposta òbvia: “Portes 50 anys aquí i no parles català?” I s’engeguen.
Deixant de banda que sigui una anècdota apòcrifa, únicament per fer-se veure i rebre l’aplaudiment i ensabonada, servidora pensa que probablement es tracta d’una persona que va haver d’emigrar possiblement sense saber més que escriure el seu nom i fer quatre sumes. Que va arribar amb quinze o setze anys i va treballar durant dotze o catorze hores al dia sense dies de descans. Que aquella era una Barcelona on, per molt que digueu (i començant per la burgesia) tothom parlava en castellà i el català es quedava en reductes. Que quan va començar tota la normalització, el va agafar ja molt gran i sense alfabetitzar. Són una generació que han viscut molt durament. Se’ls ha de tractar amb educació i respecte, no amb aquest menyspreu, ni per temes lingüístics ni per altres raons. Nosaltres, que som tan llestos, hem de vigilar per la llengua. Fer-la servir, parlar-la, escriure-la amb la màxima correcció (aquí veig la correctora avisant-me: aplica-t’ho), llegir-la. No som jutges. Hi ha moltes maneres de respondre a aquest senyor preservant la llengua i sense faltar-li al respecte.
Ja saben, oi?, allò de no jutjar un altre abans d’haver caminat amb les seves sabates.