El càstig ha de ser proporcional al greuge. Això ha dit de manera categòrica l’amiga d’una amiga en referència a alguna cosa que li ha fet la filla a qui, a partir d’ara, l’anomenarem l’hereva. L’origen del mal, ens ha dit, és l’speed watching. 
Pel que sembla tot va començar pel WhatsApp quan va permetre escoltar les notes d’àudio a doble velocitat. La mare de l’hereva, després de la reclamació que li va fer (com la majoria del jovent) de no ser trucada sense avisar perquè allò era una invasió de la seva intimitat, es va acostumar a enviar primer un missatge per preguntar “si et puc trucar quan tinguis un moment o et vagi bé” i, a manca de resposta, optar per l’àudio amb instruccions. Instruccions clares, curtes, precises. Una millor que no pas dos. Un àudio que no depassi el temps màxim d’un TikTok. I quan semblava que el protocol estava sota control, de sobte arriba el dia en el qual s’escolta al mòbil de la filla amb veu de barrufeta estressada. 
Això és l’speed watching. Una tendència implantada també a les plataformes de vídeos per streaming per consumir continguts a doble velocitat. I ja hi som de nou, la cultura de la pressa. Tot per augmentar la productivitat del consumidor. I sí, la paraula clau és productivitat. Si s’escolta o visualitza un contingut a la meitat del temps estimat s’aconsegueix fer el màxim nombre de coses possibles en el mínim de temps necessari. 
Aquesta és la teoria. El càlcul matemàtic és impecable, però em pregunto: on resta la comprensió i la retenció a la memòria del que s'ha vist o escoltat? 
Que l’hereva de l’amiga, o la meva pròpia, opti per sentir els missatges al doble de velocitat dedicant la meitat del temps que algú ha invertit per ser entesa o atesa, no seria un greuge tan imperdonable si no fos perquè indefectiblement la missatgera haurà de repetir-se (i com de pesades som les mares i pares dient sempre el mateix) mentre els hereus del món, al bell mig d’una conversa produïda en viu i en directe (el cara a cara de tota la vida) es lamenten de no trobar als marges de la seva visió panoràmica un scroll per passar a una altra cosa més entretinguda.
El càstig és proporcional al greuge, sens dubte, i es diu món real. És el revers tenebrós de l’speed watching. És lent i, sap greu de dir, la lentitud el fa avorrit. Perquè algú hauria d’explicar que a doble velocitat el temps ni es malbarata ni s’estalvia. Només es distorsiona. No consta encara de cap consumidor de l’hiperacceleració, amb el seu plus de productivitat, que hagi arribat abans al bus, a l’institut o al treball. O aprofitat per duplicat l’ús setmanal de rentadores, plomalls o escombres. 
Els neuròlegs adverteixen dels riscos que pot tenir a la memòria, sobretot en les etapes de desenvolupament del cervell, aquesta exposició a l’hiperacceleració. Les amigues de les amigues també ho fem això d’advertir. No ens cal ser neuròlogues. Sabem prou bé com infligir càstigs que restin inesborrables per la comprensió i retenció de la memòria. Si cal, amb veu barrufil.