L’emoció de l’aventura és quelcom que preval en les històries que encara avui ens expliquem. Potser és a la infància quan la descobrim, quan el viatge de l’heroi del qual parlava Joseph Campell s’imprimeix en els nostres caps i ens fa gaudir dels contes que ens llegeixen, de les pel·lícules animades i més tard de les novel·les i els còmics. En aquell viatge sembla que hi és tot, la mateixa vida fora de la vida, només allò de més emocionant: les proves, l’amor, la saviesa i la mort.
Prop de nosaltres encara viu un autor que va traslladar aquesta emoció a un estat d’admiració estètica molt depurat, es tracta de Vicente Segrelles i la seva sèrie de El Mercenario. Vaig poder conèixer el personatge de nen, doncs el veia en el joc de cartes que una companyia l’hi dedicava, però imagino que la seva qualitat de còmic pujat de to i lleugerament violent n’allunyava l’accés que hi podia tenir a les sales infantils i juvenils de les biblioteques. No va ser fins a l’adolescència que el vaig trobar al Saló del Còmic de la Massana, i una atracció difícil de definir em va conduir fins a l’estand on el venien. Allà, els meus acompanyants me'n van regalar un exemplar, Gigantes, amb històries curtes del personatge on s’incloïen d’alguna manera la participació d’aquelles criatures. Aquest volum és peculiar, tant per tractar-se de contes com per ser l’últim àlbum de l’autor amb l’elaboració tradicional a l’oli. Perquè Segrelles va il·lustrar deu números del seu personatge a l’oli abans de passar a la coloració digital en els quatre finals, i això té la seva importància.
El seu estil es considera hiperrealista, és a dir, extremadament definit i procliu en detalls. Ho són l’armadura del mercenari de qui no coneixem el nom i els mons per on circula fins a trobar la seva vocació en la defensa d’una espècie d’ordre monàstica dedicada a l’alquímia. En el camí sorgeix un arxienemic que, com un Moriarty, estarà darrere de moltes de les proves que el guerrer ha d’assolir. L’acompanyarà alhora una aliada, també guerrera i defensora de l’ordre alquimista. Muntaran sobre dracs concebuts de manera original i única si els comparem amb d’altres models existents i enfrontaran universos de violència i ambició repartint-se la feina i col·laborant amb altres aliats, capaços de les més curioses invencions i encanteris. El Mercenario, mercès a la seva tècnica pictòrica acurada, és tota una delícia visual que acompanya a l’alçada les emocions de l’aventura. És conegut l’elogi que Federico Fellini li brindà a la sèrie, la qual cosa no és estranya, ja que un habitant del somni com l’italià es trobaria com a casa en els paratges i les peripècies que no sense ironia recorre el personatge.
I és curiós, vaig retrobar El Mercenario al Museu del Còmic de la Massana, a una de les seves sales de consulta, on es custodien tantes més aventures, somnis i universos i on hom pot passar el dia embadalit amb una emoció que mai s’oblida.
