Cada cert temps, sense una periodicitat marcada, ens reunim amb els amics per intentar canviar el país, el món i, de passada, alguna cosa de nosaltres mateixos. Tot s’ha de dir, sense gaire èxit empíricament demostrable, però ho intentem una vegada i una altra. En la darrera ocasió, quan ja portàvem dos bars i més de tres hores de conversa, de cop i volta va sortir el tema de l’aposta pel turisme prèmium tan anhelada per Andorra Turisme. En aquell moment, el cambrer de l’establiment, que estava netejant les taules del voltant, sense cap mena de vergonya i amb una seguretat barrejada de certa indignació, va deixar anar l'afirmació següent: “El turisme prèmium l’haurem de pagar entre tots!”. 
En sentir aquesta frase lapidària, d’entrada ens vam quedar aturats, però al cap de poc temps tots els presents vam coincidir a donar la raó a l’intrèpid cambrer. D’un temps ençà he tingut l’ocasió d’assistir a les diferents presentacions de la temporada d’hivern i d’estiu que Andorra Turisme fa conjuntament amb diferents actors, com és el cas de Grandvalira, i per descomptat del ministeri del ram. En aquest tipus d’actes, tant el ministre Jordi Torres, però sobretot el gerent Betim Budzaku, ens insisteixen en l’aposta per anar a cercar nous clients en mercats llunyans d’un major poder adquisitiu, amb l’objectiu que els turistes superin els excursionistes, i que, en conjunt, augmentin les pernoctacions i la despesa al país.
Ara bé, aquesta aposta no deixa de ser una revisió del clàssic dilema entre quantitat i qualitat, sobretot ara que estem fregant els 10 milions de turistes l’any, unes xifres que ens duen a les portes de la saturació. Si venen aquests turistes de més alt poder adquisitiu que paguen més per uns determinats serveis, aquests serveis hauran de ser també de més qualitat, amb uns treballadors que hauran d’estar més qualificats i que, al seu torn, hauran de tenir uns salaris més alts per donar aquest millor servei amb garanties. Segurament alguns d’aquests serveis hagin millorat la qualitat els darrers anys, i l’oferta sigui més variada, però a la vista està que no tots, i que en molts llocs l’atenció que es rep no és precisament de qualitat, per ser suaus.
A banda d’això, com que l’oferta turística no està precisament aïllada, llevat d’algunes excepcions com les pistes d’esquí, aquest encariment dels preus afectarà −de fet, ja afecta− els serveis que fem servir els residents, molts dels quals tenen dificultat per arribar a final de mes, ja sigui pel preu de l’habitatge o de la cistella de la compra. Per tant, si l’oferta turística puja de preu, puja tot. Si puja l’hotel, puja el restaurant del costat, el supermercat de la cantonada i els pisos de la vora, en efecte dòmino. D’aquesta manera, volem clients prèmium, residents prèmium i un país prèmium? De fet, els nous residents que arriben vinculats a l’auge de les noves tecnologies ja tenen aquest perfil, però l’economia encara en demana de tota mena de perfils i salaris. Per tant, aquí hi ha alguna cosa que no va a l'hora. No podem fer pisos a preu assequible i apostar per la marca prèmium. O potser sí, perquè al final aquests pisos a preu presumptament assequible en realitat són pisos socials per persones "vulnerables" i no una alternativa real per al treballador ras.
Al final s’haurà de donar per bona aquella frase que sovint es va repetint i que a mi personalment no em fa gaire el pes, que és que es vol convertir Andorra en una mena de Montecarlo, però Andorra no és Montecarlo, o no ho era, tot i que potser sí que ho acabarà sent. 
El temps ho dirà, però si es continua així molta gent que hi viu ara no hi tindrà cabuda i, per descomptat, molts dels que en el passat van venir, ara no ho farien.