Les catàstrofes comporten sempre el desbordament de les passions; la mort, les desaparicions, la por, l’horror, l’angoixa, la desesperació, l’absència –o l’excés– d’explicacions, constitueixen el caldo de cultiu perfecte per al desbordament de les passions.
Antigament, a les nostres societats de cultura judeocristiana, les catàstrofes eren designis, proves o càstigs divins pels nostres pecats individuals i col·lectius: una culpabilitat difusa de les pròpies víctimes. Amb tot el coneixement científic de què disposem en les nostres societats tecnològicament avançades, la resposta als desastres hauria de ser avui menys supersticiosa i més racional.
Però com ha quedat demostrat a les inundacions del llevant espanyol, les passions s’han desbordat; la mateixa tecnologia d’informació que no s’ha fet servir en la prevenció i en la minimització dels efectes de la dana s’ha utilitzat per vehicular la mentida, la confusió, l’odi, la crueltat, la repulsió, el menyspreu; les passions o afectes trists que descrivia Baruch Spinoza a la seva Ètica, uns afectes negatius que afebleixen la capacitat d’actuar.
Cert que, en situacions de calamitat, també brollen les passions positives, els afectes alegres que ens “perfeccionen” segons la nomenclatura de Spinoza: l’amor, la solidaritat, l’esperança, l’abnegació, l’emulació, l’agraïment... Però també és cert que gent coneixedora de la impotència humana per moderar i reprimir les seves passions s’ha dedicat a exacerbar les passions tristes, a intoxicar, a fomentar la indignació, a fer desaparèixer el més mínim intent de racionalitzar la situació.
Molta gent, entre la qual em compto, tenim una fe absoluta en la racionalitat cientificotècnica. Volem oposar a les males tripes demostracions amb arguments objectius. Ens equivoquem, oblidem la proposició VII de la part quarta de l’Ètica del filòsof sefardita: “Una passió no pot ser reprimida ni suprimida si no mitjançant una altra passió contaria i més forta que la que ha de ser reprimida”.
Contràriament a aquesta proposició, la primera cosa que vaig fer en començar a adonar-me de la magnitud de la catàstrofe, va ser consultar el pla d’inundacions de la Generalitat valenciana. La darrera revisió data del 2018. Allí està escrit i descrit protocols, procediments, responsabilitats, actuacions a fer abans, durant i després d’una inundació. Ben segur que, quan jo estava fullejant el pla, ja feia hores que l’estaven aplicant bombers, protecció civil, forces de l’ordre, meteoròlegs, confederacions hidrogràfiques ajuntaments, etcètera.
Però altres, inoportuns, potser amb la millor de les intencions, ja s’estaven aplicant a publicar –amb un evident narcisisme– el socorregut “Jo ja ho havia anunciat”. La distinció entre riscos i percepció dels mateixos riscos, deia Ulrick Beck, és molt important. La ciència fixa els riscos i la població percep els riscos... o no els percep. A La societat del risc Beck explicava la necessitat de complementar el saber científic i el saber sociològic. Deia el sociòleg alemany traspassat el 2015: “Sense racionalitat social, la racionalitat científica està buida; sense racionalitat científica, la racionalitat social és cega”.
Aquesta racionalitat cega és la fomentada per l’escòria social dels professionals de la intoxicació, els que amb la pitjor intenció han carregat contra meteoròlegs, Creu Roja, exèrcit, bombers, etcètera. La seva “retòrica d’esperons” és la pròpia d’una política buida, l’única que saben fer els homes “de males tripes” dels quals ens parlava Machado en el seu Juan de Mairena.
