De la mateixa manera que el 8 de març passat no hi va haver cap acte reivindicatiu per part de les associacions de dones, segurament en bona part perquè va caure en dissabte i ja se sap que per a alguns els caps de setmana són els caps de setmana, el proper 1 de maig tampoc no hi haurà cap acte reivindicatiu per part dels sindicats.
Si més no, així s’ha posat de manifest des de la Unió Sindical d’Andorra (USdA) per a qui, com a mínim aquest any i tret de gir d’última hora, el Dia Internacional dels Treballadors serà enguany “un dia més”. La decisió es justifica amb el “cansament” de la gent de sortir al carrer i que “no se’ls faci cas” i en la sensació, prenent de referència els darrers precedents, que, en cas de convocatòria, el seguiment seria més aviat discret.
Sigui com sigui, l’absència d’actes d’aquestes característiques és una mostra més, igual com l’absència de convenis col·lectius o de sindicats de treballadors del sector privat –orfe des del cessament d’activitat del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT)–, que en matèria de relacions laborals, malgrat la legislació vigent, s’està encara lluny de l’homologació amb els països del nostre entorn.
Segurament hi hagi qui ja li va bé aquesta situació, malgrat que si s’opta per enfortir els lligams amb Europa amb l’acord d’associació estaria bé també una certa homologació pel que fa a les relacions entre empreses i treballadors. És evident que la normativa vigent no ha servit per desenvolupar organitzacions, ja siguin sectorials o generals, que representin els treballadors i puguin esdevenir interlocutors vàlids per a aquest diàleg social tan reclamat com necessari, però fins ara tampoc no hi ha hagut gaire interès a modificar-la ni a analitzar el perquè del fracàs d’una normativa, segurament no del tot ben adaptada a la realitat del país.
