Desubicats, esgarriats i amb les idees escindides anem pel món en aquests temps els amics progres de l’Andrés. Autoconsiderats pacifistes inexpugnables, el cert és que ens plantegem si no caldria armar-nos fins a les dents, constatat que, definitivament, homo homini lupus, a la vista de les bestiotes sense escrúpols que manen al món i que no sabem d’on ens pot venir la bufetada.
És clar que a l’altra vorera no estan menys esquizofrènics, buscant insòlites excuses per oposar-se a allò que per a ells serien caramel·lets (si més no, pel que fa a la dreta espanyola). Amb algun trist consol, materialment pírric però moralment important, ens quedem els de la progressia després de l’anul·lació de la compra d’armes a un Estat governat per un genocida (més que presumpte).
El món es reflecteix en els malsons d’un món a l’inrevés que patia el jove Adso a El nombre de la rosa, ara amb els ateus confessos i anticlericals irredempts plorant pels racons la mort d’un jerarca de l’Església mentre els que de natural són els seus poc menys que li desitgen un fredot bon vent i barca nova.
Així que toca començar a restablir l’ordre natural de les coses i ressituar-nos tots novament en les nostres certeses. Per aconseguir-ho, cal que el col·legi cardenalici faci el primer pas i faci bé la seva feina aquest cop, es deixi de fantasies progressistes en el si de la vetusta institució i ens triï un bon Papa conservador i gelós del poder terrenal, que mantingui la imatge d’obscurantisme guanyada a pols durant dos mil anys.
Serà reconfortant i donarà estabilitat a les nostres certeses.
I aquí ho deixo, que ens quedem a les fosques.
