Això del matrimoni en el nostre entorn sempre ha fet una mica de tuf a ranci, hi estem d’acord, però les coses van evolucionant. Abans, en allò que eren en bona part casaments arranjats, el pare lliurava la núvia al futur espòs per assegurar-se que... el nuvi no sortia cames ajudeu-me! Ara, en canvi, hi ha noies que es fan acompanyar fins a l’altar, com en l’enllaç entre l’Ashley Purdy i el Zachary DeLeonardis, pel seu gos. I sort que no tenien un pterodàctil, de mascota.

De manera que, sí, convindrem que tot plegat no ha xutat gaire bé durant segles i, malauradament, encara avui en dia en més casos dels que desitjaríem. Però n’hi ha que creiem que bufen aires diferents, i que en l’actualitat, per regla general, quan moltes dones pronuncien el “sí, vull” en les nostres societats amb qui els surti pels ovaris –sigui home, dona o tamagotxi– ho fan sense sentir-se sotmeses al pes de centúries de domini andronormatiu. Aquesta idea entra en directa confrontació amb el que escoltem dir a algunes veus autoritzades d’aquelles que representen, o creuen fer-ho, tot el gènere femení, que plantegen el debat de forma dicotòmica: hi ha qui es demana si es pot ser alhora feminista i casar-se. I a mi, ja em perdonareu, la pregunta em sona igual de xorres que proposar un conflicte entre defensar els drets de les fèmines i, posem per cas, dur texans: “I tu, ets feminista o duus pantalons, peça de roba que al temps que et cobreix les cames perpetua la teva submissió als estàndards masculins?”. Anem a pams. Que es forci una noia menor d’edat a esposar-se amb un paio que li triplica l’edat és un desastre, i hauríem de fer el possible per evitar-ho. Però que una dona, què sé jo, de trenta, opti lliurement per celebrar una cerimònia –religiosa, celta o aquariana– , convidar els amics i la família i festejar que estima algú no exclou de cap militància. “Tia, tia, si passes per la vicaria no entres en l’ateneu d’éssers de llum pura, vaginals i gestants. Disculpa l’opacitat terminològica, però (ignorem per què) fugim a qualsevol preu d’emprar el terme dona, restrictiu i que no reflecteix les experiències o sentiments dels individus postmoderns.”

Voldria pensar –digueu-me passerell, o mascle hereu d’una tradició pollopatriarcal que no té ni punyetera idea del que està dient perquè porta els genitals penjant a l’entrecuix– que vivim un altre moment, i que ningú pot arrogar-se el dret de condicionar l’accés de la resta al club dels escollits. Si caiem en una trampa semblant estarem corrent el perill de filetejar la realitat per ajustar-la a la nostra conveniència, i a la que ens descuidem ens haurem passat de frenada i els estarem fent la feina als fatxes. I ostres, no fotem, això mai.